Un equip d’investigadors ha descobert per què els gossos tenen el ventall de mides més gran de tots els mamífers. Es tracta d’una mutació genètica que, sorprenentment, ve dels llops que els van precedir, i és gràcies a ells que un gos pot ser tan minúscul com un chihuahua o tan enorme com un gran danès.
En un article a ‘Current Biology’, els investigadors responsables de la troballa completen una recerca que una d’ells, la genetista Elaine Ostrander, va començar el 2007 en identificar el gen IGF1 com un dels més importants a l’hora d’explicar les grans diferències de mida entre gossos. Quian era la variant responsable, però, ha continuat sent un misteri fins ara.
Els gossos de l’antiguitat, domesticats a partir dels llops, tenien mides diferents, però les variacions enormes que coneixem actualment, i que fan que les races més grans siguin 40 vegades més grans que les més petites, han aparegut durant els darrers 200 anys a causa de l’acció humana. Tot i això, la possibilitat que fossin tan enormes o tan minúsculs havia de ser als seus gens.
Els investigadors van analitzar els gens de més de 1.400 cànids, de gossos antics, llops i coiots fins a 230 races de gos actuals. Així és com, mirant les variacions a la regió on es troba el gen IGF1, van identificar una variant concreta en un fragment de l’ADN que codifica el que es coneix com a ARN no codificant i que influeix en el control dels nivells de la proteïna IGF1, una hormona del creixement molt potent.
D’aquesta variant, se’n van trobar dues versions. Els gossos que tenien dues còpies d’una d’elles pesaven menys de 15 quilos, mentre que els que tenien dues còpies de l’altre en pesaven més de 25. Pel que fa als que tenien una còpia de cada, tenien un pes intermig. Els que tenien les dues còpies de la versió que els feia ser més grans, a més, també tenien un concentració més alta de la proteïna IGF1 a la sang.
Aquesta relació, però, no només es va identificar en els gossos sinó en tots els cànids, de les guineus als llops, i sembla que la versió dels cossos petits és molt més antiga que la gran: els coiots, xacals, guineus i la majoria de cànids la tenen, indicant que podria haver estat present en un avantpassat comú.
La versió del cos gran, en canvi, no està clar quan va aparèixer, tot i que un llop que va viure a Sibèria fa 53.000 anys ja en duia una còpia. Altres llops antics, com els llops grisos actuals, normalment duen dues còpies de la versió de cos gran del gen. Això fa pensar que, si entre els gossos hi ha totes dues versions, és perquè es van domesticar a partir de llops més petits que els actuals.
Així, aquesta investigació ha acabat donant una pista inesperada sobre l’origen dels gossos, per bé que la recerca sobre la mida encara és lluny d’acabar-se. Un cop identificades aquestes variants, cal comprendre de quina manera modifiquen els nivells de la proteïna IGF1. A més, aquesta mutació per sí sola, no explica totalment la diferència entre els gossos més grans i els més petits sinó, aproximadament, només un 15%.
