Els clorofluorocarbonis, més coneguts com a CFCs i que es van fer cèlebres fa dècades com a responsables del forat de la capa d’ozó, estan tornant. Segons un informe publicat a ‘Nature Geoscience’, les seves concentracions a l’atmosfera estan augmentant a un ritme molt ràpid sense que els científics sàpiguen per què, un fet especialment greu tenint en compte que estan prohibits arreu del món des de 2010.
Per a sorpresa dels investigadors, aquests compostos han anat augmentant les seves concentracions des d’aleshores, arribant al màxim el 2020. Entre les possibles explicacions hi ha els refrigerants alternatius que es fan servir per substituir-los, però el problema més important és que no se sap d’on provenen aquestes emissions. Si la situació continua, a més, no només es podria revertir la recuperació de la capa d’ozó de les dècades passades sinó que, a més, aquests compostos podrien esdevenir un contribuent important a l’escalfament global.
Un augment que frena els grans avenços aconseguits fins ara
Els investigadors van detectar emissions en augment de cinc tipus de CFCs, que a més de ser emprats com a refrigerants també eren presents als espais, els envasos d’escuma i els aïllaments. Tots ells, però, se suposa que estan prohibits arreu del món des de 2010 en virtut del Protocol de Montreal, considerat el primer gran èxit de la humanitat a l’hora d’emprendre accions conjuntes per protegir el planeta.
Gràcies a ell, s’esperava que el 2066 la capa d’ozó hagués tornat a la situació anterior a l’aparició del forat, i és per això que aquest informe ha disparat tantes alarmes. Si bé la reducció dels CFCs des de 1987 ha estat gradual, un cop la prohibició completa va arribar el 2010 les emissions haurien d’haver continuat caient. I no obstant això, un buit legal en el Protocol de Montreal podria haver permès que alguns tipus de CFCs continuessin proliferant.
Els HFCs no són la solució
Tot i que no es poden posar als productes que anteriorment en contenien, tècnicament encara poden ser emprats per a la producció dels seus substituts, com a ingredients per a nous productes. És el cas dels més detectats a l’atmosfera des de 2010, que són els que s’empren per fer els hidrofluorocarbonis (HFC), que han ocupat el lloc dels CFCs als aires condicionats, els aparells de refrigeració i els extintors.
Els HFCs, a més, també poden ser problemàtics si hi ha fuites, ja que tenen un efecte hivernacle centenars o milers de cops superior al del CO2. Així doncs, la solució podria haver creat un nou problema que, en teoria, també s’hauria de solucionar aviat: el 2047, seguint l’Esmena de Kigali al Protocol de Montreal, l’ús d’HFCs hauria de caure un 85% a nivell mundial.
L’aplicació estricta del Protocol de Montreal pot resoldre aquesta crisi
D’altra banda, les empreses haurien d’evitar les fuites i destruir tots els CFCs que els sobrin. El fet que la seva presència a l’atmosfera estigui augmentant, però, fa pensar que no està passant. Tot i això, és només una suposició, perquè no es fa un seguiment prou estricte i a escala global com per poder assenyalar clarament les causes d’aquest problema.
Malgrat tot, i per sort, les emissions dels cinc tipus de CFCs estudiats en aquest estudi no són suficients com per contrarestar la feina de dècades per eliminar aquests gasos de l’atmosfera i salvar la capa d’ozó. Si continuen augmentant, però, podrien arribar a ser-ho, alentint la recuperació i afegint-se al problema de l’escalfament global. La principal eina de què disposem, doncs, el Protocol de Montreal, hauria de ser aplicat de manera estricta per continuar en un camí que, fins ara, ha estat una raresa i un model a seguir pel seu gran èxit.
