‘La ciutat dels 15 minuts’ és un nou model urbà, considerat el del futur, basat en la proximitat dels serveis i els desplaçaments a peu. En aquest context, les voreres tenen una importància especial i han de ser el primer pas per aconseguir aquest canvi, i un equip de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha elaborat un estudi publicat a ‘Computers, Environment and Urban Systems’ on detalla com han de ser per tal de fer-lo fàcil i poder avançar en un canvi en què ja treballen ciutats tan diferents com Barcelona, París, Bogotà, Xangai o Melbourne.
Arribar caminant a tots els serveis necessaris del dia a dia
‘La ciutat dels 15 minuts caminant’ és una proposta de l’urbanista colombià establert a París Carlos Moreno. A grans trets, persegueix que en un temps raonable es puguin fer caminant totes les necessitats del dia a dia, com anar al supermercat, al metge, a l’escola, al parc, a la biblioteca o a una parada del transport públic.
Per fer-ho possible, aquests serveis han distribuïts en el territori d’una ciutat però també definir quins serveis són els bàsics i quines són les ubicacions òptimes per arribar al màxim número de persones. La finalitat última del model, al cap i a la fi, és millorar la qualitat de vida de la població, permetent-los alhora fer exercici i millorar la qualitat de l’aire, reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i minimitzant els accidents de trànsit.
Ni tan sols Barcelona no resisteix la prova dels 15 minuts
Els investigadors han creat un marc flexible per provar quina és la solidesa de les xarxes de voreres d’una ciutat davant les limitacions de mobilitat dels residents i l’han aplicat a Barcelona. Així és com han arribat a la conclusió que fins i tot en una urbs “amigable per als vianants”, en paraules del primer autor de l’estudi, Daniel Rhoads, “no resisteix la ciutat dels 15 minuts” un cop es tenen en compte les limitacions físiques moderades.
En els darrers cent anys, les ciutats han estat pensades per anar amb cotxe, i no és fins ara que es pensa a adaptar-les per moure’s a peu. En aquest treball, els investigadors analitzen diversos enfocaments per millorar la xarxa de voreres, proposant un marc per avaluar la transitabilitat multifactorial a partir de la teoria de la percolació (la transició d’un estat a un altre) i informació sobre el comportamnt dels vianants, treballant sobre una representació digital de Barcelona.
Una reconstrucció que no serà fàcil
Amb informació de l’amplada de les voreres, el pendent i el nivell de risc basat en dades d’accidents de trànsit, s’ha pogut veure com varia la connectivitat de la xarxa segons les necessitats de mobilitat de les persones. Així, per exemple, una persona amb cadira de rodes necessita com a mínim dos metres d’amplada i pendents inferiors als 2º. A partir de qualsevol punt de la ciutat, a més, es pot esbrinar a quants serveis bàsics pot accedir una persona caminant un quart d’hora i en qualsevol combinació de condicions.
“Reconstruir les ciutats no és fàcil”, explica Rhoads, que afirma que la política de superilles de Barcelona permet avançar cap a aquest model. Mirat a escala global, la capital catalana, amb una dimensió raonable, un transport públic robust i la distribució de la població en tot l’entramat urbà, es pot considerar “una ciutat bastant caminable”.
