La tradició de compartir begudes no només és molt antiga sinó que, fa milers d’anys, era un ritual comunitari on no s’escatimava cap luxe. Ho demostren unes pipes gegants, fetes d’or i plata, que probablement es van fer servir per beure en grup grans quantitats de cervesa fa més de 5.000 anys.
Aquestes “canyetes”, de poc més d’un metre de llargada, van ser descobertes en un túmul funerari al nord del Càucas, a Rússia, però s’ha trigat més d’un segle a saber per què servien. Segons els descobridors, que els han presentat en un article a la revista ‘Antiquity’, la seva presència podria indicar algun tipus de relació amb ritus funeraris com, per exemple, el costum de beure cervesa d’un sol recipient durant els enterraments o en banquets en honor als morts.
Aquestes pipes, algunes de les quals estaven decorades amb figuretes de braus, fins i tot tenien peces de metall dissenyades per filtrar les impureses de la cervesa, com ara trossos de closca o el solatge. Si es pensa que es feien servir en grup és perquè, molt a prop, s’hi va trobar un recipient que, de tan gros com era, hauria permès beure més de tres litres i mig de cervesa a cadascun dels propietaris de les vuit canyetes, probablement membres de l’elit governant dels habitants de la zona durant l’Edat del Bronze.
Tot i que les canyetes van ser descobertes el 1897 dins una gran cambra funerària, juntament amb centenars de joies, recipients de ceràmica, armes i eines, el primer que es va pensar és que aquells “bastons” devien ser algun tipus de ceptres i que els orificis servien per col·locari alguna altra figureta o bé, per exemple, crin de cavall. Totes elles eren a la mà dreta de la persona enterrada a la tomba, que anava vestit amb el que devia haver estat roba molt luxoses i que, per tant, devia ser un membre de l’altra societat.
Tot va canviar quan, després d’analitzar les restes de l’interior d’una d’elles, s’hi van trobar restes de sucre d’ordi, una prova irrefutable que s’havien fet servir per beure. Tot i que no s’ha pogut demostrar que aquell ordi hagués estat fermentat, tot sembla indicar que sí. Aquest descobriment va canviar-ho tot perquè, immediatament, es va poder relacionar aquesta possible pràctica amb altres de molt semblants, i més ben documentades en murals antics, a les civilitzacions de l’Orient Mitjà de la mateixa època.
Aquesta coincidència, a més, fa preguntar-se si aquesta pràctica, comuna en dos indrets separats per centenars de quilòmetres, s’hauria pogut propagar com a ritual o com a signe d’estatus.
