Les restes d’ADN han permès descobrir que un home que va morir i va ser enterrat a Anglaterra fa 2.000 anys, quan formava part de la província romana de Britànnia, era originari del Càucas, al sud de l’actual Rússia. En un estudi publicat a ‘Current Biology’, un equip d’investigadors explica com s’ha esbrinat l’origen sorprenent d’aquest esquelet, que a més dóna informació important sobre un moment crucial a la història de l’Imperi Romà.
Un cos enterrat sol i sense objectes personals
El cos va ser trobat durant unes obres per millorar una carretera al sud d’Anglaterra, entre les localitats de Cambridge i Huntingdon. Es tracta de l’esquelet complet i ben preservat d’un home que va ser enterrat tot sol i sense objectes personals, de manera que la informació sobre la seva identitat no es podia obtenir examinant la tomba sinó que va fer falta extreure’n i analitzar-ne l’ADN.
L’ADN revela que era un sàrmata
Aquest procés, és clar, és molt més difícil en les restes d’una persona morta fa milers d’any que no pas en algú viu. No obstant això, es va aconseguir obtenir-ne prou, per bé que fragmentat i danyat, com per fer una descodificació relativament completa. Prou, com a mínim, per determinar que aquest home era genèticament molt diferent dels individus romans i britànics que s’havien estudiat fins ara, i fins i tot determinar-ne l’origen.
Tot i que va ser enterrat al sud d’Anglaterra entre els anys 126 i 228 aproximadament, sembla que l’origen d’aquest home era entre les actuals Rússia, Armènia i Ucraïna, als límits més orientals de l’Imperi Romà. Segons les anàlisis genètiques, era un sàrmata, membre d’un poble nòmada de les estepes que va ser especialment cèlebre per la seva tècnica a l’hora de muntar a cavall.
Aquesta és la primera prova que s’ha trobat mai que un sàrmata va arribar a Britànnia des de l’altre extrem de l’Imperi i plantejava pregunta d’una importància similar: per què? Per mirar d’esbrinar-ho, un equip d’arqueòlegs va continuar les anàlisis del cos, en aquest cas examinant-ne les dents buscant marcadors químics que permetessin conèixer quina alimentació havia dut l’home mentre era viu.
Les dents permeten reconstruir-ne part de la vida
Les dents, d’una manera semblant als anells dels arbres, creixen amb el temps, de manera que cada capa permet saber els elements i compostos químics a què estava exposada una persona en un moment determinat de la seva vida. Així és com es va poder saber que fins el sis anys havia menjat llavors de mill i melca, molt abundants a la regió on vivien els sàrmates. Després, el consum d’aquests productes va anar caient, substituïts pel blat, molt més habitual a Europa Occidental.
D’aquests resultats se’n pot deduïr que va ser ell, i no pas els seus avantpassats, qui va viatjar de Sarmàtia a Britànnia, en una gran migració cap a l’oest. Combinant això amb els registres històrics que indiquen que, durant l’època en què va viure aquest home, hi havia una unitat de cavalleria sàrmata establerta a Britànnia com a part de l’exèrcit romà, els investigadors pensen que el cos correspon o bé al fill d’un d’aquests soldats o bé a un dels seus esclaus.
