Àtila, rei dels huns, conegut per la seva invasió de l’Imperi Romà, a qui va posar de genolls i al límit de la destrucció, podria haver estat empès a assaltar Europa Occidental per una gran sequera. Això, si més no, és el que conclou un estudi publicat a la revista ‘Journal of Roman Archaeology’ que, a través dels anells de creixement dels arbres, ha analitzat les condicions climàtiques a l’Europa de l’Est del segle V.
El flagell de Déu
Les invasions dels huns a l’Europa Oriental i Central durant els segles IV i V s’acostumen a emmarcar en les anomenades ‘invasions bàrbares’ que va patir l’Imperi Romà i que van suposar el principi de la seva fi, si més no a Occident. Les raons que van dur cadascun d’aquells pobles cap a les províncies imperials, però, especialment en el cas dels huns, són molt poc clares. El fet, però, és que el seu cap més important, Àtila, va arribar a ser conegut a Roma com “el flagell de Déu”.
Dècades de sequeres extremes
Segons l’article, els pobles huns van migrar cap a l’oest des de les estepes de l’Àsia central i, tot i que originalment es dedicaven a l’agricultura i la ramaderia, van acabar sent saquejadors violents a causa de la sequera extrema que patien les ribes del Danubi, una de les fronteres de l’Imperi. En concret, els períodes extremadament secs que van tenir lloc entre la dècada del 430 i del 450 podrien haver destruit completament els mitjans de subsistència de la regió, empenyent els qui hi vivien a abraçar qualsevol alternativa per sobreviure.
Tot plegat s’ha pogut observar gràcies a una reconstrucció hidroclimàtica basada en els anells de creixement dels arbres i en combinació amb indicis tant arqueològics com provinents de fonts documentals històriques. Segons les dades, la zona de l’actual Hongria va patir estius inusualment secs durant els segles IV i V, especialment entre el 420 i el 450, que devien reduir enormement les collites i les pastures.
Canvis molt importants
L’anàlisi de les restes arqueològiques, concretament dels esquelets de l’època, indiquen un canvi important en les societats de la regió, especialment pel que fa a les migracions i a les modificacions de la dieta. Alhora, les fonts històriques apunten a un augment de l’activitat dels saquejadors a la regió.
Arribada una situació com aquesta, pobles sencers devien veure’s obligats a abandonar casa seva i a abandonar l’agricultura per la ramaderia nòmada. Això també devia suposar un canvi dramàtic en la seva organització política i social i és això, probablement, el que va fer que es convertissin en un poble d’invasors i saquejadors violents que, en molt poc temps, van sembrar el pànic a l’Imperi Romà.
És aquí on entra en escena Àtila, esdevingut rei dels huns a finals de la dècada de 430 i que va començar a demanar cada cop més pagaments en or de les províncies frontereres de l’imperi i, finalment, concessions territorials al llarg del Danubi, on la disponibilitat d’aigua era més alta. L’any 451, els huns van envair la Gàl·lia i, l’any següent, van entrar a Itàlia, amb la mirada posada a Roma.
Un extrem climàtic que gairebé canvia la història
Les dades d’aquest estudi, justament, apunten que les incursios més dures dels huns, els anys 447, 451 i 452, van coincidir amb estius extremadament secs als Càrpats, que podrien haver amenaçat no només la supervivència dels habitants de la regió sinó també els equilibris polítics i econòmics entre les seves elits, encapçalades per Àtila. Una resposta improvisada a l’estrès climàtic que va tenir conseqüències molt importants i que, de fet, per poc no canvia completament el curs de la història d’Europa.
