Un equip d’investigadors ha anunciat, a través d’un article a la revista ‘Science’, el descobriment de quantitats enormes d’aigua al sediments que hi ha sota una part de la capa de gel de l’Antàrtida Occidental. Aquest massa de líquid, una reserva de centenars de metres de profunditat, va ser detectada al Corrent de Gel Whillans, però els científics creuen que podria ser a molts altres llocs del continent i que, per tant, podria influir molt en la reacció de l’Antàrtida davant l’escalfament global.
La dinàmica del glaç
L’aigua de la base de les glaceres i els corrents de gel “lubrica” el seu moviment, fent-lo lliscar. Així doncs, la transferència d’aigua cap a dins o cap a fora d’aquest reservori pot frenar o accelerar el flux de gel, i els models que simulen els impactes del canvi climàtic ho haurien de tenir molt en compte.
El descobriment l’ha fet un equip de l’Institut Oceanogràfic Scripps de San Diego (Estats Units), que va fixar-se en els sediments, fangs i sorres oceàniques de fa milers d’anys que es van saturar d’aigua salada, com si fosson una esponja gegantina que, si es pogués escórrer, revelaria una quantitat increïble d’aigua.
Aquests sediments, com hem vist, són al Corrent de Gell Whillans, que va a parar a la barrera de gel de Ross i que mesura 100km de llargada i 800 metres de gruix. Per observar el fons, s’ha fet servir una tècnica anomenada magnetotel·lúrica, que registra variacions en els camps elèctric i magnètic de la Terra per determinar les propietats dels materials enterrats a molta profunditat, ja siguin sediments, roques, gel o aigua.
Un descobriment preocupant
Gràcies a això, s’ha pogut confirmar una sospita antiga, la de la presència d’aigua. Després, amb observacions per satèl·lit, s’ha pogut descriure el sistema hidrològic que hi ha sota Willans. Per com es mou el gel, sembla que a sota hi podria haver rius d’aigua omplint-se i filtrant l’aigua de llacs situats immediatament sota el gel i fent-los arribar als sediments.
La pregunta, és clar, és quin efecte pot tenir aquesta aigua en la lubricació del flux de gel segons sembla, podria estar accelerant-lo, ja que es creu que es troba a una temperatura relativament alta a causa de la calor de les roques de la base de les masses de gel. Ara, els investigadors volen repetir l’experiència a la glacera Thwaites, font d’una gran preocupació perquè la seva velocitat s’ha duplicat en 30 anys i la seva pèrdua de gel pot tenir una influència molt important en el nivell del mar.
