El polietilè, un plàstic molt resistent i un dels que més contamina els sòls, els rius i els oceans del món, es descomposa en exposar-lo a la saliva d’uns cucs. De fet, en només una hora, es degrada tant com ho faria després d’anys d’exposició als elements, segons explica un equip d’investigadors liderat pel Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) en un article publicat a ‘Nature Communications’. Un descobriment que pot ajudar molt a trobar maneres naturals de tractar el gran problema global de la contaminació per plàstics.
Els científics han descobert que, a la saliva del cuc de cera (Galleria mellonella), la forma larvària de l’arna de la cera, hi ha dos enzims que poden descomposar el polietilè a temperatura ambient. És la primera vegada que s’ha trobat un agent tan efectiu a la natura, especialment contra aquest plàstic, que és un dels que presenta més problemes a l’hora de processar-lo perquè es degrada molt lentament i és molt resistent a l’oxigen, cosa que impedeix que s’oxidi.
Una investigació que va començar fa anys
El polietilè és un dels grans reptes pendents dels esforços per reduir, reciclar i reutilitzar els plàstics, i hi ha investigadors de tot el món mirant de trobar una solució per a l’acumulació d’un material que es fa servir per a moltíssimes coses. Una de les línies de recerca, que es va iniciar l’any 2017, és precisament la dels cucs de cera, que fa temps que se sap que són capaços d’alimentar-se de polietilè i que, per tant, poden degradar-lo i digerir-lo.
En aquest nou article, els investigadors mostren com la saliva dels cucs de cera té dos enzims que aconegueixen que aquest plàstic comenci a oxidar-se, en una versió accelerada d’un procés que a l’aire lliure i amb temperatures normals podria trigar anys a produir-se. Una capacitat sorprenent però que tenen gràcies a l’evolució, que ha convertit aquests animals en una plaga que devora ruscs d’abelles i que, per tant, ha de poder degradar i digerir la cera.
Un descobriment que obre moltes possibilitats
En qualsevol cas, el descobriment d’aquests dos enzims és podria ser l’inici d’una nova manera de tractar el polietilè, una opció alternativa de degradació biològica que podria ser molt important en el futur, tant si s’apliqués en grans instal·lacions de tractament de residus com, fins i tot, a les nostres llars, pre-degradant el plàstic de la mateixa manera que moltes persones converteixen els residus orgànics en compost.
Tot i que encara caldrà investigar més, sembla que es podria haver fet una passa endavant molt important per solucionar el problema dels plàstics.
