La Schrenkiella parvula, una planta de la família de les brassicàcies, podria ser molt útil en un futur marcat pel canvi climàtic a causa de les seves propietats. Parenta de la col, la mostassa, el nap i el rave, no obstant això té la particularitat de poder sobreviure en condicions extremes i, encara, de créixer més com més estrès pateix.
Creuar-la amb algunes de les plantes de cultiu actuals, doncs, podria aconseguir donar a aquestes varietats híbrides una capacitat de resistència molt necessària davant les perspectives que hi ha per a les properes dècades. Així, es podrien avitar a arribar als escenaris de risc global per a la seguretat alimentària que, des de fa temps, prefiguren alguns experts.
Les plantes extremòfites
Tot i que la majoria de plantes es marceixen quan les condicions empitjoren, algunes, les extremòfites, les consideren el seu hàbitat natural. En el cas de la Schrenkiella parvula, tal com explica un article publicat recentment a la revista ‘Nature Plants’, té la capacitat de prosperar en entorns amb unes concentracions de sal molt altes, i l’explicació del mecanisme pel qual creix i floreix en aquestes condicions, si fos traspassat a altres espècies comestibles, podria canviar completament l’agricultura.
Un mecanisme hormonal que funciona al revés
Normalment, el metabolisme de les plantes s’alenteix quan les condicions ambientals no permeten el desenvolupament normal. El creixement de les seves fulles i arrels es va aturan, i els seus porus es tanquen per retenir tanta aigua com puguin. Si les males condicions duren poc, poden sobreviure però, si la situació s’allarga gaire, moren.
Aquest no és el cas, però, de la Schrenkiella parvula, que viu a les ribes del llac Tuz, al centre de Turquia. Amb una concentració de sal que pot arribar a ser sis cops superior a la del mar, i unes pluges minses, aquesta planta prospera en unes condicions que matarien la immensa majoria d’espècies vegetals del món. La raó és que, normalment, les plantes produeixen una hormona de l’estrès que atura el creixement mentre que, en el cas que ens ocupa, serveix com a senyal per accelerar el creixement.
Una reacció que li permet sobreviure
Aquesta hormona és l’àcid abscisic, o ABA, i ha estat l’objecte d’aquest estudi, que ha comparat diverses plantes de la família de les brassicàcies per veure com hi reaccionaven. Els resultats han estat claríssims: mentre les altres espècies alenteixen o aturen el creixement en presència seva, el creixement de les arrels de la Schrenkiella parvula s’accelera. Així, sembla clar que el que per a la majoria és una senyal d’alarma, per a ella és un indicador per créixer més ràpidament.
Possibilitats de futur
D’aquest descobriment es pot deduir que, si aquest tipus de reacció es pot induïr en altres, es pot canviar com responen al seu entorn, i això és possible un cop es coneguin els mecanismes genètics exactes que regulen la resposta a l’ABA. Això seria molt útil, és clar, per ajudar algunes plantes a ser més resilients al seu entorn que, durant les properes dècades, podria canviar molt.
Això no només seria útil per les espècies que serveixen per alimentar la població sinó fins i tot, i potser especialment, també per les emprades per fer combustibles sostenibles. Al cap i a la fi, l’ocupació de camps de conreu aptes per a la producció d’aliments pel conreu de plantes de biocombustible pot suposar un gran problema, i és preferible fer-les créixer allà on el sòl està massa degradat.
