La prestigiosa revista científica ‘Nature’ ha reclamat a Europa que continuï liderant la lluita contra el canvi climàtic. Ho ha fet a través d’un editorial publicat fa pocs dies on adverteixen que, si bé el Vell Continent va “liderar el món” promovent accions climàtiques contundents, ara corre el risc de “desfer tota la feina” a causa de la crisi energètica derivada de la invasió russa d’Ucraïna.
La COP26, una esperança de canvi
L’article recorda que la cimera climàtica COP26, que va tenir lloc el passat mes de novembre a Glasgow (Escòcia) va acabar amb “un bri d’esperança”: un acord on els estats es comprometien a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 45% respecte els nivells de 2010 de cara al 2030, per tal de limitar l’escalfament global a 1,5ºC per sobre dels nivells preindustrials tal com establien els Acords de París de 2015.
En aquestes negociacions, recorda ‘Nature’, els estats de la Unió Europea eren “al capdavant”, com han estat “històricament” en aquesta matèria, i es van comprometre a reduir les emissions com a mínim un 55% respecte els nivells de 1990 abans del final de la dècada, un augment respecte el compromís anterior, que era del 40%. Els països europeus, a més, han adoptat “alguns dels objectius climàtics més ambiciosos del món” ja des dels anys 90, alhora que han treballat per arribar a consensos molt complicat en aquesta matèria, especialment amb els Estats Units i els països més desafavorits del món.
La guerra a Ucraïna mostra les contradiccions d’Europa
La invasió russa d’Ucraïna, però, que “amenaça la seguretat energètica d’Europa”, fa témer que es “desfacin dècades de treball dur”. Les sancions a Rússia estan sacsejant el subministrament mundial de combustibles fòssils i fent disparar el preu de l’energia arreu del món, i això està fent que Europa, un dels principals clients del règim de Vladímir Putin, ara estigui “estirant qualsevol palanca disponible de combustibles fòssils per mantenir els llums encesos”. Això ha suposat, per exemple, reobrir centrals tèrmiques de carbó o augmentar les importacions de petroli.
Això, assenyala ‘Nature’, té “riscos múltiples” tant pel planeta com pel procés de la COP26. Si durant dècades els països més desafavorits han demanat poder emetre gasos d’efecte hivernacle per arribar als nivells de desenvolupament i benestar dels països rics, i si des d’Europa se’ls ha pressionat perquè passessin directament a les energies renovables, com podran, ara, explicar les passes enrere que estan fent cap als combustibles fòssils precisament per mantenir els seus desenvolupament i benestar?
Una posició incòmoda
Fins ara, tot anava bé. El consum d’energia renovable a la UE ha passat del 9,6% de 2004 al 22,1% de 2020 sense que això afectés el creixement econòmic. L’energia generada cremant carbó ha caigut gairebé un 30%, deu països havien deixat de fer-lo servir el 2021 i sis més volien aconseguir-ho durant els propers tres anys. Tot això, és clar, va ser fins la invasió d’Ucraïna per part de Rússia. Des d’aleshores, apunta el mitjà, s’ha fet el silenci.
“Europa ha d’acceptar que no està sola experimentant una seguretat energètica precària”, sentencia l’editorial, i que “ara es troba en la mateixa posició que altres països”. Així doncs, apunta, i tal com ha recomanat durant anys als altres, cal que prioritzi les energies renovables o baixes en carboni en comptes de mirar d’omplir el buit energètic amb combustibles fòssils. Si no ho fa, serà molt difícil justificar les seves exigències als països en vies de desenvolupament.
Cal “un pla a escala continental”
“La confiança entre les nacions s’està aprimant un altre cop”, conclou ‘Nature’, que recorda que un dels triomfs de la COP26 va ser la promesa de trobar una manera com els països històricament emissors compensarien els danys causats pel canvi climàtic. Les darreres converses sobre l’assumpte, però, que van tenir lloc el mes passat, van quedar en no-res.
La propera cimera, la COP27, tindrà lloc d’aquí quatre mesos a Egipte, i Europa necessita “un pla a escala continental per accelerar les fonts d’energia baixes en carboni”. Si no ho fa, qualsevol crida als països pobres perquè redueixin les seves emissions seran ignorades i tot el món en patirà les conseqüències.
