L’aïllament que va viure el Japó entre els segles XVII i XIX va fer que el país esdevingués un model de societat sostenible. En un article publicat a ‘The Conversation’, la professora Hiroko Oe explica com el tancament del país va fer que es millorés moltíssim l’aprofitamnt dels recursos propis, un exemple que, salvant molt les distàncies a nivell de model de societat i de necessitats, podria inspirar-nos en el present i el futur.
Una decisió política
A principis del segle XVII, la introducció del Cristianisme al Japó va fer que les autoritat decidissin prohibir-lo i tancar les illes del país a l’exterior. Ningú no en podia sortir i molt pocs en podien entrar. Aquesta era, el període Edo, va durar fins a mitjans del segle XIX, fent que la cultura, els costums i la vida del Japó es desenvolupessin de manera diferent de la resta del món i, també, que els japonesos haguessin de confiar en els recursos del país, cosa que va fer que l’economia de reutilització i reciclatge assolís nivells incomparables per l’època.
Una vida adaptada a la natura
De fet, el país era autosuficient en recursos, energia i aliments i mantenia una població d’uns 30 milions de persones. La població vivia basant-se en pràctiques que ara consideraríem sostenibles i que es basaven en malgastar el mínim possible d’absolutament tot. Alguns exemples, per bé que adaptats, podrien resultar-nos molt útils a dia d’avui per reduir molts dels impactes que tenim en el medi ambient i, també, reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle:
– La roba es cosi i es reutilitzava una vegada i una altra fins que no eren més que parracs.
– Els excrements humans i les cendres dels enterraments es feien servir com a fertilitzant, fins al punt que els recollidors d’aquestes substàncies tenien un negoci lucratiu, ja que després els venien als agricultors, en una forma primerenca d’economia circular.
– Els horaris també estaven adaptats: la mesura del temps canviava segons les estacions, amb els dies dividits en dotze seccions d’unes dues hores cadascun, tot i que la seva durada variava amb el moment de la sortida i la posta del sol de manera que, a la nit, s’hagués de fer servir el mínim de llum artificial possible. El temps es regulava per les campanes dels castells i els temples, que s’adaptaven als cicles de la natura.
– Les indústries rurals –cotó, oli, seda, paper, sake, miso…– es van desenvolupar, i van aparèixer tradicions culturals vinculades als cicles de les plantes: la floració dels cirerers, les collites de la tardor… Tot un sistema creat a partir de la necessitat però també del contacte permanent amb la natura.
El passat ens pot donar lliçons
Tot plegat, diu Hiroko Oe, són idees que es podrien aprofitar en els nostres dies per assolir una cultura més sostenible, canviant les nostres formes de vida i de consum per adaptar-les al que, si aleshores era una necessitat purament econòmica, ara és una necessitat per a la supervivència de les nostres societats i, fins i tot, de la nostra espècie.
