Els humans estem exprement la taula periòdica per a la indústria de la comunicació, els transports i altres tecnologies ignorant completament els riscos que s’hi associen. Aquesta és una de les conclusions d’un estudi liderat pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i el CSIC. En un article publicat a la revista ‘Trends in Ecology and Evolution’, els investigadors posen de relleu els perills ambientals, econòmics, socials i geopolítics de la dependència que s’ha establert.
Unes necessitats molt diferents a les de la natura
La natura, apunta un comunicat del mateix CREAF, en té prou amb uns quants elements com el carboni, el calci, l’oxigen, l’hidrogen, el nitrogen, el fòsfor, el sofre, el magnesi i el potassi, amb els quals es pot construir gairebé tota la vida del planeta. El món humà, en canvi, necessita moltíssims elements químics més, cada cop més diferents dels que necessita la natura. Si el 1900 el 80% dels elements que fèiem servir provenien de la biomassa, el 2005 ja era només un 32% i el 2050 podria ser només un 22%.
Així doncs, la situació s’està invertint. Els elements no biològics, com els minerals o les terres rares, són escassos i les seves reserves sovint estan molt localitzades. Així doncs, sostenir la demanda pot ser cada cop més difícil, especialment en termes de justícia ambiental. “Un ús més racional dels recursos limitats de la Terra”, per tant, és imprescindible, com apunta Jaume Terrades, fundador del CREAF, professor honorari de la UAB i autor de l’article.
Una tendència creixent que pot ser molt perillosa
Els recursos no biològics han de ser extrets del sòl, cosa que també implica comerç entre països i una escassetat i localització que poden provocar conflictes socials, econòmics, geopolítics i ambientals que poden tenir unes conseqüències enormes a nivell global. El silici, el níquel, el coure, el crom, l’or, les terres rares… són cada cop més emprats arreu del món en construcció, transports, la indústria, els aparells electrònics i, especialment, les energies renovables.
Josep Peñuelas, l’altre coautor de l’estudi, apunta que vivim “un creixement anual del consum/extracció d’elements minerals del voltant del 3% que seguirà fins al 2050”. Això és un problema per sí mateix, sí, però és que a més, afirma Peñuelas, l’or i l’antimoni podrien esgotar-se el 2050 i el molibdè i el zinc en menys de 100 anys. Així doncs, l’extracció d’elements químics pot comportar crisis a moltíssims nivells.
D’entrada, la disponibilitat està amenaçada als països pobres i la producció podria ser difícil de mantenir als països rics, afectant el desenvolupament econòmic. En un context com aquest, la geopolítica també és important i problemàtica, ja que les reserves de terres rares, per exemple, estan concentrades en més d’un 90% a la Xina, el Vietnam, el Brasil, els Estats Units, Rússia i la República Democràtica del Congo, amb el primer país controlant prop del 40% de les reserves. L’oferta i els interessos geopolítics, doncs, poden determinar-ne tant la disponibilitat com el risc de conflictes greus.
Algunes possibles maneres de mitigar el problema
Els autors apunten a la fi de l’obsolescència programada –els productes amb vides útils limitades artificialment– i al desenvolupament de tecnologies que afavoreixin un ús més rendible d’aquests materials i també el reciclatge i la reutilització generalitzada i eficient. A dia d’avui no hi ha gairebé cap alternativa a aquests elements i, no obstant això, es reciclen poc. A més, les tècniques actuals de recuperació no només són poc eficients sinó que sovint comporten risc de contaminació a causa de la toxicitat d’aquests elements.
No obstant això, l’article recull diverses tecnologies que ho poden fer, com ara la biolixiviació –extracció dels metalls emprant organismes vius–, la biosorció –un procés fisicoquímic que permet filtrar contaminants–, la criomolienda –recuperació per deposició electroquímica–, l’ús de nanomaterials per preconcentrar els elements rars de les aigües residuals, la hidrometal·lúrgia per recuperar terres rars i metalls pesants, la pirometal·lúrgia –extreure fluids supercrítics amb CO2–… tota una llista llarguíssima de formes de contribuir al desenvolupament de noves maneres de produir i reciclar aquests elements a gran escala, una necessitat imperiosa, recorden els investigadors, per al futur de tots.
