El mill dit, el mill perla i el sorgo són tres de les espècies tolerants a la sequera més importants del món i, per tant, cultius alternatius davant del canvi climàtic. L’augment de l’aridesa fa que calgui pensar alguns sistemes agrícoles en terres seques, i és per això que un equip d’investigadors de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) ha publicat un estudi a la revista ‘PLOS ONE’ on avalua les pràctiques tradicionals del cultiu d’aquestes espècies a nivell global.
Dades sobre pràctiques tradicionals d’arreu del món
La investigació combina dades etnogràfiques existents i d’altres recollides al camp per demostrar com l’agricultura tradicional de secà a petita escala és molt útil per aconseguir informació innovadora sobre pràctiques agrícoles sostenibles, on el coneixement ecològic tradicional i l’acadèmic es troben.
Com explica l’investigador Abel Ruiz Giralt, primer autor de l’article, “les comunitats humanes van desenvolupar estratègies agrícoles sostenibles i resilients”. Un fet que, en el context actual “d’inestabilitat climàtica i augment de la població” és especialment significatiu i pot ajudar a trobar “l’acció immediata” que cal posar en marxa.
Solucions acumulades al llarg de milers d’anys
A les terres seques, el mill, el mill perla i el sorgo són cultius bàsics des de fa més de 5.000 anys, però durant els darrers 50 s’ha anat reduint. En un context com l’actual, amb el canvi climàtic i l’aridesa augmentant arreu del món, estudiar aquest tipus de conreus és essencial perquè el coneixement ecològic tradicional engloba l’explotació dels recursos disponibles localment i és fruit de segles de processos d’adaptació al medi.
Tal com apunten els autors, les pràctiques tradicionals per millorar el rendiment dels cultius es basen en recursos renovables i són solucions específiques i a llarg termini, a diferència dels remeis generalitzats i curtplacistes que causen danys tant a la biodiversitat dels cultius com a la conservació del sòl.
Així, les pràctiques tradicionals poden augmentar la productivitat i minimitzar la fallada dels cultius sense sacrificar la sostenibilitat i la resiliència a llarg termini. És, diuen, “una visió alternativa” sobre com “integrar el coneixement tradicional a programes científics i polítics” per tal d’oferir “solucions a la seguretat alimentària a les zones àrides d’ingressos baixos i mitjans”.
Un enfocament que pot ser molt útil
Al treball, els autors han construïr i provat models per mostrar la interacció de variables geogràfiques i ecològiques i explicar les pràctiques agrícoles tradicionals i la seva variabilitat. A més, també permet mapejar a nivell global les zones on es podria cultivar mill dit, mill perla i sorgo. Un descobriment important és que la relació entre les precipitacions anuals totals i la viabilitat i variabilitat dels sistemes no és tan forta com es pensava. Hi ha altres factors, com la durada dels cicles de creixement, la disponibilitat de nutrients al sòl i la capacitat de retenció d’aigua, que semblen ser molt més determinants.
Els científics han fet servir un enfocament global comparatiu per tal de simplificar dades etnogràfiques complexes, reduint la variabilitat intercultural amb generalitzacions basades en les pràctiques més habituals. Gràcies a la base de dades eHRAF World Cultures, que conté documents que descriuen el coneixement ecològic tradicional (TEK) durant els darrers dos segles, s’ha pogut crear models que simplifiquen les relacions i interaccions entre els humans i el medi i poden ajudar a entendre les dinàmiques generals subjacents. Així, esperen, els científics han fet una “contribució oportuna i valuosa” a un debat importantíssim per a la seguretat alimentària de grans zones del món.
