Limitar la quantitat de menjar que ingerim pot fer que envellim més a poc a poc, segons un nou estudi publicat a la revista ‘Science’ i elaborat per investigadors de la Universitat de Michigan, als Estats Units. Els resultats dels experiments que han dut a terme en mosques, afirmen, podrien aplicar-se també als humans, i apunten que la sensació de gana, per ella sola, podria ser suficient per alentir l’envelliment, un descobriment sorprenent.
Un treball originat per un descobriment sorprenent
L’origen d’aquest treball és una recerca anterior que va demostrar que l’olor del menjar, fins i tot si no se’n consumeix, pot arribar a revertir els efectes de les restriccions de la dieta en la durada de la vida. Davant d’això, els investigadors van mirar de veure si, darrere d’aquest alentiment de l’envelliment, hi podria haver canvis al cervell que expliquessin aquest canvi.
Modificant els aliments de les mosques
Per fer-ho, van induïr gana en mosques alterant la quantitat d’aminoàcids de cadena ramificada (BCAA) del seu menjar. Les mosques que van ser alimentades amb pocs BCAAs van menjar molt més que no pas aquelles a què es va donar aliments baixos en aquests aminoàcids. A més, quan podien triar entre llevats i sucres, les primeres triaven els llevats mentre que les segones triaven el sucre, un tipus de tria que indica quina gana és per necessitat i quina deriva del plaer.
A partir d’aquí, els investigadors van determinar que la diferència no era a les calories de cada aliment, ja que la manca de BCAAs va fer que les mosques mengessin molt més, fins a superar el contingut calòric del menjar consumit per les seves companyes. A més, això també va fer que visquessin molt més.
No és el menjar sinó la gana el que importa
Quedava separar la gana de la composició de la dieta. Ho van fer amb una tècnica consistent a activar neurones associades a la gana en mosques exposant-les a la llum vermella. Això va fer que les mosques afectades mengessin el doble que les del grup de control i, no obstant això, van viure el doble de temps. Així doncs, crear una mena de fam insaciable a les mosques va aconseguir, per sí sol, allargar-los la vida.
No només això, sinó que els científics també van aconseguir fer un mapa dels mecanismes moleculars de la gana a l’epigenoma de les neurones involucrades i identificar quines neurones responen a la presència o l’absència d’alguns aminoàcids concrets a la dieta. Això afecta com s’expressen alguns gens als seus cervells i, de retruc, tant els seu comportament a l’hora de menjar com la velocitat a què envelleixen.
Els autors adverteixen que abans d’exportar aquests resultats als humans cal anar amb compte, però també apunten que és molt probable que els mecanismes descoberts també modulin la gana en altres espècies, inclosa la nostra.
