Un accident ha permès a un equip de científics assegurar que, molt probablement, la vida ens passa realment per davant dels ulls just abans de morir. En un article publicat a ‘Frontiers in Aging Neuroscience’, els científics, encapçalats pel neurocirurgià Dr. Ajmal Zemmar de la Universitat de Louisville (Estats Units) expliquen com van aconseguir, de casualitat, la primera gravació de la mort d’un cervell.
Segons l’article, Zemmar i el seu equip estaven mesurant les ones cerebrals d’un pacient de 87 anys que patia epilèpsia. Durant el procediment, però l’home va patir un atac de cor que li va causar la mort. Aquest accident desafortunat els va donar però, la primera gravació del funcionament del cervell en el moment de morir, i la sorpresa va ser que, durant els trenta segons abans i després de finar, el cervell del pacient mostrava els mateixos patrons d’ones cerebrals que quan somiem o recordem.
Així doncs, és possible que el que diu la saviesa popular sigui cert i que, en els darrers moments de la nostra vida, els nostres records ens passin per davant com si fossin un somni. En declaracions a la BBC, però, el doctor Zemmar ha afirmat que és “impossible” saber del cert si el que va veure aquell home eren els records feliços de la seva vida o els que no. “Si hagués de saltar al camp de la filosofia, però”, ha afegit, “especularia que si el cervell fes un flashbash, probablement voldria recordar-te coses bones”. Tot i això, ha conclòs, “què és memorable seria diferent per a cada persona”.
L’enregistrament de la mort del pacient mostra clarament com, trenta segons abans que el seu cor s’aturés per sempre, les seves ones cerebrals eren les mateixes que quan duem a terme processos cognitius complexos, com ara concentrar-nos, somiar i recordar. Trenta segons després que s’aturés el cor, en el moment en què el cervell va deixar de funcionar del tot, encara estava fent el mateix. Això, és clar, també fa pensar en quin moment morim: quan el cor s’atura o quan ho fa el cervell.
Aquest accident, però, només demostra que això ha passat en un cas, i per tant no s’haurien de treure conclusions. A més, el fet que el pacient fos epilèptic complica les generalitzacions. Tot i això, un descobriment com aquest pot obrir la porta a que, en el futur, es duguin a terme estudis sobre els darrers moments de les nostres vides, per aportar coneixement científic a un camp que, fins ara, ha estat terreny per a la reflexió filosòfica i l’especulació religiosa.
