L’estudi de la velocitat a què es transmet la informació al cervell canvia durant el desenvolupament i, fins ara, es creia que s’estabilitzava a principis de l’adolescència. Ara, però, un nou estudi publicat a ‘Nature Geoscience’ afirma que la velocitat continua augmentant fins a principis de l’adultesa, un fet que podria ajudar a explicar alguns trastorns mentals i fins i tot a crear noves teràpies per a tractar-los.
Un element important del desenvolupament del cervell
Alguns problemes de salut mental importants com l’ansietat, la depressió i els trastorns bipolars sovint apareixen entre finals de l’adolescència i els inicis de l’edat adulta. És per això que comprendre millor el desenvolupament del cervell, concretament dels circuits cerebrals, pot ajudar a identificar moments especialment sensibles on un tractament adient podria tenir efectes molt positius.
El connectoma humà, l’estructura de camins neuronals del cervell i el sistema nerviós, es desenvolupa alhora que les persones. El coneixement sobre com aquests canvis afecten la velocitat a què es transmeten les senyals neuronals, però, no s’ha descrit en prou detall, tot i la seva importància.
Una evolució molt més llarga del que es pensava
En aquest estudi, els investigadors van estimular el cervell de 74 persones d’entre 4 i 54 anys que pateixen epilèpsia per veure quant trigaven les senyals a viatjar entre diverses regions cerebrals. Els resultats mostren que la velocitat de transmissió al cervell augmenta al llarg de la infantesa i encara més enllà, estabilitzant-se, segons el cas, entre els 30 i els 40 anys.
Així, si en un adult és el doble que la d’un infant, a l’edat adulta també és més ràpida que en l’adolescència. Aquesta velocitat, com és d’imaginar, es mesura en mil·lisegons. Així si en un infant de 4 anys una senyal triga 45 mil·lisegons en anar del còrtex frontal al parietal, en un pacient de 38 anys triga uns 20 mil·lisegons. En comparació, un parpelleig dura entre 100 i 400 mil·lisegons.
Un cop vista aquesta evolució, els investigadors volen entendre millor com canvia la velocitat de transmissió en les persones que pateixen malalties neurològiques, per veure si hi ha diferències notables que puguin ajudar a comprendre aquests mals i, amb sort, mirar d’ajudar els pacients.
