Un estudi català, realitzat per l’Institut de Fisiologia i Medicina de l’Art‐Terrassa i la Fundació Ciència i Art, ha analitzat la lesió que patia el trompetista Louis Armstrong (1901-1971) després de tota una vida tocant. Era ben conegut que el músic tenia molts problemes als llavis i, fins i tot, se’ls havia donat el nom de ‘síndrome de Satchmo’, pel seu malnom. No ha estat fins ara, però, que una revisió a fons, publicada a la prestigiosa revista americana de medicina de l’art, ha revelat quin problema era exactament, canviant-ne la comprensió i duent els seus autors a assenyalar que el trastorn a què va donar nom el famós trompetista de jazz no es correspon al que patia en realitat.
Una lesió molt característica dels músics de vent
Entre els músics de vent, la ruptura del múscul orbicular del llavi és considerada una de les lesions més característiques. En el primer article mèdic que es va fer sobre aquesta lesió, als anys 80, un cirurgià que va operar aquest problema va afirmar que era el mateix que patia Louis Armstrong i, des d’aleshores, ha estat anomenat ‘síndrome de Satchmo’, el nom que ell mateix li va posar.
Una atribució basada “més en una suposició que en una certesa”
Segons els autors d’aquest nou treball, però, la descripció que es va fer en aquell moment de la lesió era poc detallada i no havia inclòs una revisió a fons dels problemes bucals del trompetista de Nova Orleans, basant-se “més en una suposició que en una certesa” com explica el Jaume Rosset, autor de l’estudi juntament amb Ramon Grimalt i Queralt Rosset.
Els pocs metges que es dediquen a les lesions dels músics, com és el cas dels responsables d’aquest estudi, saben que la ruptura del múscul orbicular és molt poc habitual i que, a més, els símptomes no es corresponen amb els que apareixen a les biografies d’Armstrong, que inclouen sagnat, ferides i callositats. “Ens grinyolava per aquests dos motius”, recorda Rosset, encara que “s’hagués acceptat a nivell mèdic”. També és cert, però, que ara les revisions dels articles “són més a fons”.
Una manera de tocar que el va arribar a fer sagnar als concerts
El règim de treball intensíssim del trompetista, amb fins a sis actuacions cada dia, i una manera de tocar amb molts aguts, molta potència, prement el broquet fort contra el llavi i fent el vibrat pressionant sobre ell, li van fer patir problemes dermatològics. Després d’un estudi a fons amb 17 biografies, articles periodístics i entrevistes amb ell i amb companys propers, han permès trobar no només els símptomes sinó què feia per tractar-los, quins problemes li causaven i també les seves causes. A més, s’ha buscat centenars de fotografies, especialment una de cada any de la seva carrera on se li veiés prou el llavi, per completar la informació disponible.
Així és com s’ha vist que, primer, li va aparèixer inflor i erosions superficials que es van convertir en esquerdes i fisures. Aquestes lesions li van acabar produint úlceres que van evolucionar en teixit cicatricial, fent la mucosa més gruixuda i rígida i obligant-lo a fer més tensió i pressió per poder fer vibrar el llavi. Tot plegat va crear un cercle viciós amb el teixit cicatricial que li va provoca més problemes. En algunes ocasions, de fet, fins i tot va sagnar mentre tocava, deixant-li la boca i la roba tacades als concerts.
Un diagnòstic que canvia el que s’havia pensat durant sis dècades
Així doncs, i segons l’anàlisi de les dades existents, sembla que els problemes del llavi de Louis Armstrong es devien molt probablement al que es coneix com una hiperplàsia fibromatosa de la mucosa, derivada d’un microtrauma crònic, i no pas d’una ruptura del múscul orbicular dels llavis, com s’havia penat fins ara. Per tant, i com a conclusió, els autors de l’estudi proposen que aquesta darrera lesió deixi d’anomenar-se ‘síndrome de Satchmo’, posant fi a un error que s’havia perpetuat durant sis dècades. Els resultats, apunta Rosset, per bé que no es basin en l’observació directa del cas, “són molt concloents”.
La medicina de músics, una especialitat poc comuna
L’autor principal de l’estudi també recorda que la medicina especialitzada en els músics no és un camp que faci gaire temps que existeix. En part, opina, és perquè no hi havia consciència d’aquesta necessitat, de “l’esforç físic que suposa tocar” i que, per això, “els pot sonar estrany que es lesionin” per bé que ho fan i, sovint, greument. El cas d’Armstrong, reconeix, és “excepcional”, però també recorda que “no hi ha cap activitat, per lleu que sigui, que no lesioni si la fas prou vegades”.
A més, cal tenir en compte que s’ha de ser molt curós amb el tractament. Les solucions que poden funcionar per a casos semblants amb causes diferents poden dificultar o fins i tot impossibilitar al músic continuar tocant i, per tant, calen “tractaments nous i diferents” per resoldre’ls. Per sort, diu, el camp ha avançat molt, i “avui curem lesions que fa 20 anys podien forçar un músic a retirar-se”.
