Un equip d’investigadors de diverses universitats nord-americanes ha analitzat com ho fa el cervell per processar i emmagatzemar els records del dia a dia, un procés quotidià però molt important. Els seus resultats, publicats a ‘Nature Communications’, aporten nova informació que pot resultar molt interessant per millorar la comprensió que en tenim.
La informació es reparteix en dues regions del cervell
Fent servir ressonàncies magnètiques, els científics van monitoritzar l’activitat cerebrals dels participants, que miraven vídeos curts d’escenes quotidianes, com ara homes i dones treballant amb l’ordinador en una cafeteria o comprant. Després, se’ls va demanar que descrivissin immediatament què havien vist amb el màxim de detalls possibles, cosa que va permetre veure com diverses parts del cervell col·laboren per entendre i recordar què acabem de veure.
Les xarxes de la part frontal del lòbul temporal, una regió cerebral que se sap que té un paper molt important en la memòria, es van fixar en la persona que apareixia a l’escena, sense tenir en compte l’entorn. La xarxa posterior medial, en canvi, que inclou el lòbul parietal, va parar més atenció a tot allò que l’envoltava. Totes dues xarxes, de manera separada, van enviar informació a l’hipocamp, que va combinar-la per crear una escena coherent.
Aprofundint en com entenem i recordem escenes complexes
Fins ara aquest tipus d’estudis havien fet servir escenaris molt senzills, però la vida no ho és. No hi havia, doncs, cap treball amb situacions dinàmiques del món real, problema a què s’ha volgut posar remei. Segons els resultats obtinguts, sembla que el cervell fa esbossos mentals de les persones que veu i que poden ser transposades d’un lloc a un altre, un mecanisme que no sembla gaire intuïtiu però que és molt eficient.
A més, el treball també mostra com les persones que recordaven millor les escenes que havien vist eren les que feien servir els mateixos ‘camins’ neuronals en recordar-les que quan les miraven, com si es reactivés la seqüència d’observació. Les raons d’aquesta diferència, però, no s’han aconseguit establir. En qualsevol cas, però, cal tenir en compte que la memòria no és una càmera de vídeo sinó el cervell explicant-nos una història, i és aquí on els detalls poden canviar de persona a persona.
En el futur, els mateixos investigadors volen repetir l’experiment per veure com treballa el nostre cervell quan veiem i recordem escenes encara més complicades, en un treball que tindrà com a objectiu aprofundir encara més, precisament, en la manera com creem i recordem narratives.
