La formació dels records durant els primers anys de vida –o més aviat la seva absència– és un fenomen anomenat “amnèsia infantil”. Normalment, tal com explica la professora de psicologia Vanessa LoBue, de la Universitat Rutgers (Estats Units), en un article a ‘The Conversation’, els nostres primers records són autobiogràfics, és a dir, tenen a veure directament amb nosaltres, i no van passar abans dels 2-3 anys.
La construcció dels primers records
El primer dia de parvulari, una ferida, el naixement d’un germà… són exemples clàssics de primers records, i tot i les diferències tenen elements en comú. Per què no podem recordar gairebé res dels primers anys de vida? LoBue repassa el coneixement que tenim fins ara sobre aquest camp.
Primer de tot, és clar que els infants poden recordar coses molt més enllà del que té a veure amb ells, com ara la cara de moltes persones conegudes, especialment la seva mare. Quan tenen pocs mesos, de fet, poden mostrar aquest reconeixement somrient més a aquells que veuen més sovint. Aprendre a parlar, a més, també demostra que poden formar records molt diferents, com els semàntics, o de fets, com els noms de les coses, o memòries de procediment, que permeten saber com es fan algunes accions.
La capacitat d’explicar els records
Que no puguin explicar què recorden, doncs, no vol dir que no ho recordin. Per què passa, això? A hores d’ara encara no ha quedat clar si l’amnèsia infantil succeeix perquè els infant no poden formar records autobiogràfics o bé perquè, d’adults, no tenim manera de recuperar aquests records. Tot i això, hi ha algunes teories que podrien explicar aquest fenomen.
Una d’elles és que, per crear records autobiogràfics, cal tenir consciència d’un mateix, és a dir, de pensar en el teu comportament en relació als altres. En els infants, aquesta habilitat es va començar a provar fa 50 anys amb el test del mirall, pintant-los un punt vermell al nas i observant si, en veure’s reflectits, s’adonaven que el tenien i l’intentaven netejar. Aquesta capacitat, segons aquesta prova, apareix entre els 18 i els 24 mesos, demostrant, si més no, un mínim sentit de la pròpia existència.
Una altra teoria és que, com que els infants no desenvolupen el llenguatge fins a finals del segon any de vida, no podem formar narratives sobre la seva pròpia existència que puguin recuperar més endavant com a records. Finalment, encara hi ha una altra possible explicació: que l’hipocamp, la regió del cervell amb més responsabilitat sobre la memòria i el seu funcionament, no està acabat de desenvolupar durant la infantesa. No està clar, però, si la responsable de l’amnèsia infantil és una d’aquestes circumstàncies, diverses o fins i tot totes tres. És per això que els científics continuen investigant per treure’n l’entrellat.
