Les estrelles de mar no tenen cos sinó que, en realitat, són totes elles cap. Aquesta és la conclusió sorprenent a què ha arribat un equip d’investigadors nord-americans en un article publicat a ‘Nature’ i on, amb els resultats d’una anàlisi genètica, apunten que aquests animals probablement van perdre el tronc i la cua durant l’evolució que els ha dut a tenir aquest cos tan característic, amb simetria radial, cinc ‘braços’ i uns tubs que els serveixen per moure’s a la part inferior.
Així doncs, de fet, una estrella de mar es podria descriure com un cap amb el clatell ple de pèls i que s’arrossega pel fons del mar. Tot un canvi respecte les interpretacions que se n’havien fet fins ara i un descobriment que podria ajudar a resoldre alguns dels grans dubtes que encara planen sobre els equinoderms, incloent els seu darrer avantpassat comú tant amb els humans com amb mols altres animals que tampoc no s’hi assemblen gens.
Un grup d’animals molt peculiar
Els equinoderms, on també hi ha els eriçons de mar o els cogombres de mar, són un grup molt peculiar, amb animals que en comptes de tenir simetria bilateral del cap als peus tenen cinc parts iguals. En el cas de les estrelles de mar, neixen d’ous d’on surten les larves que suren a l’aigua, com el plàncton, durant setmanes o mesos. Després, es posen al fons del mar i comença un procés que fa que passin de tenir un cos bilateral, com el nostre, a un de pentaradial, és a dir, amb forma d’estrella de cinc puntes.
Aquesta transformació, precisament, ha intrigat els investigadors durant moltíssim temps, com també ho ha fet com de difícil és comparar les parts del cos d’una estrella de mar amb les nostres. En el cas dels animals bilaterals, hi ha una programació genètica compartida que ens fa ser d’aquesta manera, no només en els vertebrats sinó també en molts invertebrats, inclosos els insectes.
Analitzant el disseny i els ‘plànols’ de les estrelles de mar
Els equinoderms, però, han de tenir un avantpassat comú amb nosaltres, i és per això que s’ha intentat relacionar les parts del seu cos amb les nostres. Si els bilateris tenim cap, tronc i cua, una estrella de mar també n’hauria de tenir, o si més no alguna cosa semblant.
Així doncs els investigadors van començar aquesta recerca fent servir tomografies computeritzades per aconseguir una visió en tres dimensions inèdita de la forma i l’estructura de les estrelles de mar. Després, amb tècniques molt avançades, es va identificar on s’expressaven alguns gens en els teixits i es van identificar seqüències d’ARN concretes a l’interior de les cèl·lules.
Això és important perquè hi ha marcadors moleculars que són com els plànols del cos i dirigeixen cada cèl·lula a la regió que li correspon. Així doncs, mitjançant aquest procés, es van buscar altres instruccions més enllà de la simetria pentaradial, creant un mapa en 3D d’expressió genètica durant el desenvolupament i creixement de les estrelles de mar i determinant els gens que controlen el desenvolupament de la pell i del sistema nerviós, per exemple.
Genèticament són ‘un cap que camina’
El sorprenent, però, és que les signatures genètiques associades al desenvolupament del cap es van trobar en tot el cos de les estrelles de mar, especialment al seu centre i al mig de cada ‘braç’. En canvi, l’expressió genètica corresponent al tronc i la cua era pràcticament inexistent. Són, des del punt de vista genètic i si ho comparem amb el que sabem d’altres animals, només un cap.
És probable que, durant l’evolució, tant les estrelles de mar com els altres equinoderms evolucionessin amb aquesta forma tan característica després que els seus avantpassats perdessin el tronc, permetent-los moure’ i alimentar-se d’una manera diferent als altres animals. Així, aqueta evolució hauria estat molt més complexa del que es pensava fins ara i a punta a que encara falta molta recerca per tal de resoldre’n els misteris.
