Després del descobriment de la secreta i esborronadora vida conjugal de Linophryne índica, semblava que el món marí ja no podia arribar a provocar en mi més desitjos de ser guionista de pel·lícules de terror mistagògic prehumà, però fa uns dies he tingut notícies sobre un fabulós equinoderm que, de fet, ja coneixia des d’un arròs en el restaurant Sporting l’any 2003.
Es tracta d’una holotúria, és a dir, un equinoderm que en la seva evolució va abandonar la simetria pentaradial, deixant de ser, per a entendre’ns, una estrella de mar i abraçant la simetria bilateral, la qual cosa l’ha portat a a semblar més aviat un cuc gran i rebre noms poc afectuosos, com ara cogombre de mar o espardenya. Ja tenim un nou amic, Stichopus regalis, i guarda fascinants secrets, alguns profundament pertorbadors.
Aquest animaló és molt benvolgut en la cuina i el paladar humans (igual que de l’eriçó, només ens en mengem les gònades) i és escàs i car com el marisc. A les ribes del Mediterrani es cuina amb arròs i gran emoció o a la planxa, amb no menys entusiasme, i oculta una cosa fascinant rere la seva aparent simetria de cuc: els seus òrgans i sistemes apareixen en un número múltiple de 5. Continua sent una estrella o un eriçó de mar, però per dins. I per dins és per on, precisament, transcorre el que ara us explicaré…
Stichopus regalis no només és una estrella de mar amb forma de cuc sinó que té un paràsit amb forma de cuc que és un peix. Es diu Carapus acus, el peix perla o rubioca. Carapus penetra per la cloaca de Stichopus i es dedica a alimentar-se dels seus òrgans sexuals. Stichopus va fent la seva vida com si res fins que es cansa de l’hoste i es desprèn de les seves pròpies vísceres i amb elles, de Carapus, que refarà la seva vida buscant-se un nou amfitrió.
Per part seva, Stichopus regenera novament els seus òrgans i segueix amb la seva vida normal d’holotúria semiflotant, pròpia d’un cogombre de mar, sense allunyar-se de les seves rutines fins que cau en les xarxes d’un pescador que vendrà les seves gònades per un ull de la cara.
No s’ha trobat la forma de convèncer l’holotúria que expulsi per si mateixa aquestes gònades tan valorades pels paladars fins, potser perquè els pescadors no poden comunicar-se amb ella ni caben pel seu conducte genital, així que opten per caçar-la. L’holotúria hauria de comprendre la nostra intenció, salvaria així la seva vida, venint a les costes a brindar-nos les seves vísceres i tornant al fons per a regenerar-les. La collita de gònades, es diria.
No som Carapus acus, som Homo sapiens i el nostre accés al delit que amaga Stichopus en el seu interior passa per esbudellar-lo i llençar el que sobra. Som bastant més estúpids que el peix perla perquè matant l’animal no només ens privem que torni a ser productiu per a nosaltres, sinó que deixem sense menjar al seu propi i sostenible paràsit. Penso que almenys podríem dedicar fons i un considerable esforç científic a descobrir de quina manera podem comunicar-nos amb les holotúries per a posar fi al seu innecessari holocaust.
Novament, la dificultat de trobar una possible analogia per a les aventures de Stichopus i Carapus en el nostre univers humà sembla inqüestionable, encara que és un cas que també fa pensar molt.
Víctor Nubla (Barcelona, 1956) és escriptor, compositor i músic. Ha publicat una vintena de llibres de narrativa, assaig i poesia com Cómo caza un dromedario (Blackie Books), El regal de Gliese (Les Males Herbes), Les investigacions del cap Pendergast (Les Males Herbes), El viaje secreto de Elidan Marau a través del mar de leche (Incorpore) o La ciencia a la luz del misterio (Turner). Ha codirigit la revista Marabunta i col·laborat a L’Independent de Gràcia. Com a músic ha publicat més de cent discos amb diferents projectes i compost per a cinema, teatre i dansa.
