La Universitat Pompeu Fabra (UPF) ha liderat una recerca pionera publicada a la revista ‘Scientific Reports’ que avança en el coneixement de les bases del raonament deductiu no verbal, és a dir, sobre l’estructura i el format dels pensaments fora del llenguatge. Per bé que sovint els expressem amb paraules per comunicar idees, argumentar o prendre decisions, el format que adopten i l’estructura amb què es relacionen és ple d’incògnites en filosofia, psicologia i neurociència.
Per exemple, es desconeix si aquestes representacions mentals del pensament es corresponen amb models mentals –com les imatges– o amb estructures i regles semblants a les del llenguatge. És en aquest aspecte que els investigadors de la UPF han explorat per primer cop les àrees cerebral que s’activen quan s’observen imatges amb només contingut visual però que conviden a fer deduccions lògiques.
Analitzant processos deductius espontanis sense tasques verbals
La líder de l’estudi, Ana Martín, explica que per primer cop s’han estudiat “unitats elementals que componen el pensament sense recórrer a tasques verbals”. Així, s’han analitat els processos deductius espontanis que fem en situacions quotidianes per extreure conclusions a partir d’informacions o dades concretes. Per exemple, si hem comprat taronges i pomes però a la nevera només hi ha taronges, és que les pomes s’han acabat.
Fins ara la neurociència havia estudiat el raonament deductiu de manera verbal, és a dir, a partir de missatges amb text. En aquest estudi, però, s’introdueix aquest raonament a partir de paradigmes no verbals, una novetat en la neurociència. Ana Martín ho resumeix en què, observant les estructures del cervell que s’activen quan es produeix això, es pot obtenir “una pista sobre el format en què representem els nostres pensaments”.
Dos experiments molt semblants
Per examinar el funcionament del cervell i la dilatació pupil·lar en els processos deductius, s’ha partit d’una mostra de 50 persones amb què s’han fet dos experiments diferents amb una base comuna. En tots dos casos s’han mostrat imatges en moviment amb una parella d’objectes en un escenari. Després, una barrera sòlida els tapa i una copa en cobreix un. Així qualsevol dels dos, però no els dos, és a dins. Els participants havien de deduir quin a partir de la informació que es tenia sobre l’altre objecte. Aquest experiment està basat en el sil·logisme disjuntiu (si no és A, és B), que requereix presentar alternatives i identificar la vertadera a partir d’un procés d’eliminació.
Amb aquest paradigma basat en imatges es poden comprendre els processos deductius a qualsevol edat, fins i tot en nadons que no saben parlar. De fet, alguns investigadors d’aquest equip ja havien validat el paradigma anteriorment amb nadons d’entre 12 i 18 mesos i en adults. Com diu Martín, “no és que el raonament sigui lingüístic; més aviat el llenguatge és molt més dependent dels processos lògics del que generalment es reconeix”.
Les àrees cerebrals involucrades són les mateixes
Al primer experiment s’ha analitzat el funcionament del cervell a les diverses fases del procés deductiu, és a dir, quan es representen les alternatives i es fa la deducció per eliminació. El patró d’activació és diferent a cada fase, i això apunta que la representació mental associada al plantejament de les alternatives és diferent de la representació associada al moment de la conclusió que acaba amb la incertesa.
A més, en el moment de la deducció, la recerca ha constatat moltes semblances en les àrees cerebrals que s’activen davant de les imatges sense contingut respecte les que ho feien a partir de tasques verbals. Les àrees involucrades corresponen en tots dos casos a la xarxa prefrontal-parietal. Això apunta a que, en totes les formes de raonament, aquestes zones són al centre del raonament lògic. No obstant això, Martín adverteix que això no vol dir que el raonament segueixi les regles del llenguatge en els processos deductius, ja que les proves contribueixen a “esclarir els mecanismes neurals del raonament lògic elemental en absència de llenguatge”.
La pupil·la també reacciona de manera diferent
Al segon experiment s’ha analitzat com reacciona la pupil·la, un marcador de diversos processos cognitius, en veure les mateixes imatges. Així s’ha constatat que la pupil·la està més dilatada quan l’individu observa un objecte desconegut, compatible amb una disjunció, que quan en mira un que ja havia vist abans. De la mateixa manera, també es dilata més quan es pot fer una deducció que quan no o quan no es pot fer per manca d’evidències.
La punta de l’iceberg
En resum, aquest estudi pioner permet, amb una metodologia senzilla, avançat en la comprensió de la representació del pensament humà. Per a Martín, tot plegat només és la punta de l’iceberg, i ara treballa en altres paradigmes que permetin entendre l’arquitectura dels processos de pensament i la seva evolució des de l’inici de la vida. A més, un altre repte seria adaptar els experiments a altres espècies per saber si fan servir la lògica per resoldre situacions quotidianes. En alguns simis i corbs, per exemple, s’han vist comportaments compatibles amb els sil·logismes disjuntius.
