Encara que no hagin vist mai res, les persones cegues de naixement entenen, com qualsevol altra persona, què són els colors. Un equip de la Universitat Johns Hopkins, als Estats Units, ha publicat un article a la revista ‘Proceedings of the National Academy of Sciences’ que contradiu la creença popular, que es remunta al filòsof anglès del segle XVII John Locke, que una persona cega pot saber que els tomàquets són vermells però no podrà comprendre en profunditat què són els colors. Per entendre una cosa, s’ha pensat sovint, s’ha d’haver vist, i sense vista només es tenen conceptes apresos de memòria.
En un experiment en dues parts, persones cegues i que s’hi veuen van ser preguntades pel color habitual dels objectes, és a dir, els fets. També se’ls van preguntar per què eren d’aquest color i sobre la probabilitat que dos d’aquells objectes, agafats aleatòriament, fossin del mateix color. Els objectes en qüestió eren naturals –fruites, plantes…– i fabricats –bolífrags, bitllets, senyals de trànsit…–. Tot i que els cecs no sempre estaven d’acord amb els que hi veuen sobre aquests fets arbitraris, el seu raonament sobre per què els plàtans són grocs i la probabilitat que dos plàtans fossin del mateix color eren exactament igual en tots dos grups. Així, els cecs i els qui s’hi veuen van mostrar la mateixa profunditat de comprensió a l’hora d’explicar per què cada objecte era d’un color determinat. El color dels óssos polars va ser molt revelador: alguns cecs van dir que eren negres per absorbir la calor i mantenir-se calents, una explicaicó coherent malgrat l’errada.
Després, es va demanar als participants que fessin prediccions sobre el color d’objectes imaginaris que no havien vist ni coneixien de res, per veure com raonaven els dos grups, una forma molt interessant de veure com es comprèn la varietat cromàtica a nivell conceptual. Així, se’ls va parlar d’objectes trobats a una illa remota, habitada per persones amb llengua, eines, màquines, costums i un ecosistema diferents de tots els altres. Així, se’ls va parlar d’objectes com “una gemma verda i punxeguda de la mida d’una mà” o d’un “aparell triangular, groc i de la mida d’un polze”. Després, se’ls va tornar a preguntar sobre la probabilitat que un altre objecte igual fos del mateix color. Tant els invidents com els que hi veuen van fer raonaments iguals, mostrant que el seu coneixement del color es fa extensiu a nous objectes i que no depèn només dels que ja hagin memoritzat.
En un estudi recent del mateix grup d’investigació, també van descobrir que encara que les persones cegues no han vist mai animals com ara elefants o lleons, podien imaginar-se prou bé el seu aspecte basant-se en la seva comprensió de per què els animals tenen l’aspecte que tenen, com per exemple, que els animals de terra tenen potes. Així, el pas següent d’aquest equip vol ser determinar com es gestiona el coneixement sobre el color al cervell, i treballar amb infants cecs per aprendre com i quan s’adquireix aquest coneixement en comparació amb els infants que s’hi veuen. Una pregunta, per exemple, seria si hi ha diferències en com els infants que hi veuen adquireixen informació més aviat per via visual i si els cecs, per contra, necessiten el llenguatge per posar-se al dia.
