Els megalodons, els taurons més grossos que han existit mai, podrien haver estat animals de sang calenta. En un article publicat a la revista ‘PNAS’, un equip d’investigadors afirma haver fet aquest descobriment tan sorprenent, que podria explicar per què aquest animal podia ser tan enorme i alhora tan ràpid. Un depredador descomunal amb unes mandíbules gegantines i unes dents capaces de devorar pràcticament qualsevol cosa.
Un animal gegantí
A dia d’avui, el tauró balena, el més gros que existeix, fa uns 20 metres de llarg, però s’alimenta filtrant l’aigua. Fa 4 milions d’anys, en canvi, hi havia taurons d’una mida semblant però que eren caçadors àvids. En el cas del megalodon, les dades fòssils són incompletes i, per tant, se n’ha inferit la mida aproximada comparant-lo amb alguns dels seus parents vius, com els grans taurons blancs. Aquest darrer estudi, a més, ha revelat una altra semblança: no era un animal de sang freda sinó que, pel que sembla, mantenia la temperatura per sobre de la de l’aigua.
Una família de taurons de sang ‘calenta’
Com la majoria de peixos, la majoria de taurons són ectoterms, és a dir, que la seva temperatura coroporal és la de l’ambient. Hi ha un grup, però, els anomenats lamniformes, que tenen un patró de circulació de la sang que els permet retenir part de la calor dels músculs, escalfant-los una mica més que l’entorn. En el cas del tauró salmó, el més extrem, pot arribar a estar fins a 20ºC més calent que les aigües subàrtiques on viu.
Els megalodons, justament, també eren lamniformes, i és per això que els científics creien que podria haver estat parcialment de sang calenta, cosa que explicaria que mantingués el ritme de creixement tot i viure en entorns tan diversos. No hi ha, però, prou restes com per saber com de gros era i, tampoc, per saber si tenia una estructura circulatòria que li permetés mantenir la temperatura.
Les dents tenen la resposta
A les dents, però, s’hi poden trobar pistes de si regulava la temperatura. Si un entorn és prou càlid, les diferències de pes entre els isòtops dels àtoms no importen, però si és més fred, els isòtops més pesants tendeixen a ajuntar-se. Amb la capacitat de mesurar això, i les estimacions de les temperatures a diversos indrets del món, fetes en base a les restes d’altres animals, tant de sang freda com de sang calenta, s’ha pogut veure com, en tots els casos, els megalodons estaven sempre uns 7ºC més calents que el seu entorn, cosa que indica algun tipus de mecanisme per pujar la temperatura.
Una adaptació que els podria haver sortit molt cara
Això, però, pot ser que contribuís tant a la seva mida gegantina com a la seva extinció. La gran demanda metabòlica per mantenir la temperatura podria haver fet molt sensibles els megalodons a les modificacions dels ecosistemes on vivien, com per exemple els causats per un canvi climàtic. En el moment en què van desaparèixer, de fet, les temperatures havien baixat, fent que el nivell del mar també ho fes. Això devia tenir efectes molt importants als ecosistemes costaners, on els megalodons vivien durant els primers anys de les seves vides.
