L’antiga civilització maia feia servir plantes aquàtiques per filtrar, netejar i purificar les seves reserves d’aigua, un mètode que a dia d’avui també podria ser molt útil per a aconseguir un abastiment sostenible. Aquest és el darrer descobriment que ha fet un equip d’investigadors que, en un article publicat a ‘Proceedings of the Nacional Academy of Sciences’, expliquen com aquests sistemes podien donar aigua potable a desenes de milers de persones a les ciutats durant les estacions seques, que duraven cinc mesos, i també si hi havia sequera.
Grans canalitzacions avançades per a dur aigua a zone seques
Com que la majoria de les ciutats de les terres baixes del sud del territori maia eren en zones sense gaire aigua de superfície, aquesta civilització va haver de construir sistemes de reserves cada cop més grans i complexos per mantenir els seus sòls agrícoles, que eren de gran qualitat. Canals, preses, rescloses… tot estava preparat per dirigir, emmagatzemar i transportar l’aigua, que filtraven amb sorra i que arribaven a dur a indrets molt llunyans. A més, els estudis ja havien mostrat que en la construcció d’aquestes infraestructures es feia servir zeolita, una sorra volcànica que se sap que pot eliminar impureses i alguns microbis perillosos de l’aigua.
Un element important del poder dels reis
Per fer-nos una idea de la magnitud d’aquests reservoris, els de la ciutat de Tikal, al nord de l’actual Guatemala, podien contenir més de 900.000 metres cúbics d’aigua, mantenint tant les collites dels camps propers com les 80.000 persones que vivien a l’urbs i els seus voltants, que van viure el seu període d’esplendor entre els anys 600 i 900. La reialesa maia, de fet, rebia gran part del seu estatus de la capacitat de proveïr d’aigua als seus súbdits, i que era una element important del poder polític.
Sistemes complexos i imaginatius per mantenir neta l’aigua
A més de tenir aigua, però, havia de continuar sent potable malgrat estar estancada, i aquí és un entren les plantes aquàtiques que, a dia d’avui, continuen sent habituals a les zones humides d’Amèrica Central. Les investigacions n’han trobat restes a les prospeccions dels reservoris dels maies, i es creu que les devien tenir per filtrar l’aigua, captar-ne l’hidrogen i el fòsfor i fer-la menys tèrbola. De fet, es creu que fins i tot dragaven els reservoris cada una quants anys i collien i reposaven les plantes que hi vivien, fent servir el material extret per fertilitzar conreus i jardins.
Una planta molt important en aquest procés devia ser el nenúfar ‘Nymphaea ampla’, que només viu en aigües netes i el pòl·len de la qual ha estat identificat als antics reservoris. A més, eren un element simbòlic de la reialesa maia, i les seves flors fins i tot adornaven les seves diademes i són presents al seu art.
Es tracta d’una planta que no pot viure en condicions massa àcides o amb massa calci, ferro o manganès, de manera que els maies devien haver-ne tingut molt bona cura, posant fins i tot arbres al voltant dels reservoris perquè l’ombra impedí que creixessin algues a l’aigua i mantenint-la fresca. A més, tampoc no construïen residències a prop d’aquestes infraestructures, cosa que feia que no es filtressin contaminants. Gràcies a aquest gran sistema, les canalitzacions dels maies van donar aigua potable a la població durant més de 1.000 anys, fins que les sequeres terribles d’entre els anys 800 i 900 van fer-les insuficients.
