Tots els sistemes planetaris que hi ha a a l’Univers es poden classificar en quatre tipus bàsics. Segons dos estudis publicats a la revista ‘Astronomy & Astrophysics’ i un altre publicat a ‘Nature Astronomy’, la seva arquitectura permet fer aquesta distinció i, a més, veure que el nostre Sistema Solar és força excepcional.
Sistemes de planetes molt semblants
Fa anys que, gràcies a les observacions del Telescopi Espacial Kepler, els astrònoms es van adonar que els planetes d’altres sistemes estel·lars tenien planetes que s’assemblaven als seus veïns pel que fa a la mida i a la massa. Durant molt de temps, però, també es va pensar que era possible que això fos només una percepció errònia causada per la impossibilitat d’observar-los amb prou claredat.
Al cap i a la fi, el Sistema Solar té un ordre segons el qual els planetes petits i rocosos –Mercuri, Venus, la Terra, Mart…– orbiten a prop del Sol mentre que els grans gegants de gas i gel –Júpiter, Saturn, Urà, Neptú– ho fan més allunyats. Així doncs, semblava que, com a mínim, hi podia haver dos grans tipus de sistemes planetaris.
Quatre grans arquitectures
Ara, s’ha desenvolupat un marc de treball per determinar les diferències, si n’hi ha, entre els planetes dels mateixos sistemes. En aplicar-lo, s’ha vist clarament que no hi ha dos tipus diferents de sistemes, però, sinó quatre arquitectures diferenciades. Han estat batejades com a ‘semblant’, ‘ordenada’, ‘antiordenada’ i ‘mixta’, segons si els planetes són similars, van de petits a grossos, de grossos a petits o si hi ha una gran varietat entre ells. Aquest marc, a més, es pot aplicar a moltes variables dels planetes, resultant en una eina per examinar els planetes com un tot i comparar-los entre ells i amb els d’altres sistemes.
Segons els resultats de l’estudi, els sistemes més habituals són els que tenen planetes que s’assemblen força entre ells, arribant a ser uns 8 de cada 10 sistemes que hi ha a les estrelles que veiem al el nocturn. Això també podria explicar els resultats de la missió Kepler. D’altra banda, un fet sorprenent és que l’arquitectura menys habitual és, precisament, l”ordenada’, és a dir, la del nostre Sistema Solar.
Una explicació per a aquestes diferències
Pel que fa a l’explicació d’aquestes diferències, tant la massa del gas i la pols del disc protoplanetari com la quantitat de metalls pesants a l’estrella que hi ha al centre poden determinar quins planetes es formaran. Així, per exemple, en discos petits, amb poca massa i amb pocs elements pesants, apareixen planetes semblants, mentre que de discos grans i amb molts elements pesants se’n poden originar tant sistemes ‘ordenats’ com ‘antiordenats’. Enmig, doncs, quedarien els sistemes ‘mixtos’.
Aquesta classificació, a més, té l’avantatge que relaciona les condicions inicials de la formació de les estrelles i els planetes a l’arquitectura del sistema, una mesura que podem fer des de la Terra. Així, podem conèixer el principi i el moment ‘actual’ d’una evolució de milers de milions d’anys, salvant una distància temporal que semblava inabastable.
