Els ‘planetes errants’, expulsats dels seus sistemes i que vaguen per l’espai sense orbitar cap estrella, podrien tenir llunes aptes per al desenvolupament de la vida. Segons afirma un equip d’investigadors en un article publicat a l”International Journal of Astrobiology’, les forces gravitatòries entre planeta i satèl·lit podrien escalfar-les prou com per mantenir-hi l’aigua en estat líquid, una condició considerada imprescindible per a l’existència d’organismes vius.
Cercant indrets on s’hi pugui desenvolupar la vida
Les condicions per a la vida poden donar-se en molts indrets de l’univers, el problema és trobar els indrets on es poden mantenir durant prou temps com perquè s’hi desenvolupi, com ara centenars o milers de milions d’anys. Curiosament, això no només passa a planetes i llunes escalfades per estrelles properes.
El 2021, un equip d’investigadors ja va determinar que els planetes errants, formats de gas i pols i molts d’ells expulsats de sistemes estel·lars, podien tenir llunes, i aquestes no tenien per què ser llocs freds i compeletament desolats. A no ser que la seva òrbita al voltant del planeta sigui un cercle perfecte, les forces gravitatòries el deformaran, i aquesta fricció pot generar calor i escalfar el planeta, com passa a Encèlad o Europa al nostre sistema solar. Si aquesta lluna té una atmosfera que atrapa la calor, com per exemple una amb molt CO2, pot mantenir l’aigua en estat líquid i que s’hi puguin produir les reaccions químiques que desemboquen en l’aparició de la vida.
Unes condicions temporals
Aquesta situació, però, no pot durar per sempre, perquè les mateixes forces que escalfen la lluna també fan que la seva òrbita es vagi tornant més circular i que l’escalfor de la fricció es redueixi. No obstant això, en aquest estudi, els resultats de 8.000 simulacions per ordinador mostra que hi ha la possibilitat que les condicions es mantinguin durant prou temps com per originar vida, un període de temps que, a la Terra, va ser de gairebé 1.000 milions d’anys.
Per retenir la calor, a més, cal una atmosfera, i és per això que els investigadors van tenir en compte tres escenaris diferents. Amb una pressió atmosfèrica com la de la Terra, el període d’habitabilitat d’una lluna com les descrites seria de 50 milions d’anys. Si la pressió fos 10 cops superior, passaria a durar 300 milions d’anys i, si la pressió fos 100 vegades superior, és a dir, com la de Venus, la lluna seria habitable durant uns 1.600 milions d’anys.
Així, per bé que la calor i l’aigua poden no ser suficients per a l’aparició d’organismes vius i que les llunes dels planetes errants no siguin el millor lloc on buscar-los, queda clar que no és impossible trobar-los. De fet, podrien tenir alguns avantatges respecte els planetes i llunes que orbiten estrelles: lluny d’elles, no poden ser afectades per les erupcions solars, que poden destruir completament l’atmosfera d’indrets que, fins un moment abans, eren perfectes per a la vida.
