Una de les darreres sensacions a les cartelleres és ‘Dune’, l’adaptació del primer de la sèrie de llibres de ciencia-ficció èpica creada per Frank Herbert el 1965. El món on té lloc, Arrakis, està descrit amb tot detall, però alguns fans s’han preguntat si seria possible que, en un món com el que va imaginar Herbert, els humans hi podrien sobreviure. És per això que un grup de científics experts en simulació climàtica ha creat un model del planeta per comprovar-ho, i ha publicat el seus resultats a ‘The Conversation’.
En crear-lo, van estar “molt contents” de veure que el món que havia creat Herbert dos anys abans que Syukuro Watanabe publiqués el primer model climàtic era perfectament plausible tant des del punt de vista literari, cosa demostrada durant seixanta anys d’èxit, com també des del científic. Així, la majoria d’Arrakis seria un planeta totalment inhòspit però decididament habitable.
Segons expliquen, el primer que van fer va ser agafar un model climàtic emprat a la Terra, mantenint les mateixes lleis físiques, introduïr-hi les dades del planeta, de la forma de les muntanyes a la irradiació solar rebuda, la composició de l’atmosfera, l’òrbita… informació que es troba detallada tant a les novel·les principals de la saga com a l’Enciclopèdia Dune. La diferència més gran és a l’atmosfera: tot i que Arrakis té menys diòxid de carboni que la Terra –350 parts per milió contra les 417 actuals al nostre planeta–, la concentració d’ozó és molt diferent, d’un 0,5% mentre al nostre planeta és d’un 0,000001%. Tenint en compte que l’ozó té 65 vegades més efecte hivernacle que el CO2 durant els primers 20 anys, s’entén la diferència de temperatures entre ambdós llocs.
Un cop fet això, van deixar tres setmanes al model perquè treballés i els donés el resultat, que va resultar ser el que esperaven: el clima d’Arrakis és creïble. El sol implacable i els deserts desolats són exactamement el que ens trobaríem. Hi ha, però, una petita diferència clau: a ‘Dune’ el clima es torna una mica més amable en apropar-se a les ciutats d’Arrakeen i Carthag, situades a les zones polars. El model, en canvi, diu que les temperatures més extremes serien a les latituds mitjanes i als pols, entre els 70ºC a la sorra a l’estiu, cosa que apareix al llibre, fins als -70ºC als hiverns polars. Als tròpics, en canvi, es mantindria entre els 45ºC i els 15ºC, un clima extremadament calorós però no es podria viure. Pel que fa a les precipitacions, Herbert deia que no hi plovia mai i el model diu que gairebé: plouria molt poc, a les latituds més altes i només a les zones de més alçada. Així, és clar, els casquets polars del llibre tampoc hi podrien existir.
Així doncs, Arrakis seria habitable, però no als indrets que assenyalava Herbert, que serien pitjors que algunes parts de Sibèria, amb estius extremadament càlids i hiverns horriblement freds. A això, és clar, també hi ajudarien els vestits especials que duen els seus habitants, que mantenen el cos fresc i recuperen la suor, l’orina i el vapor de la respiració per crear aigua, que al planeta és inexistent. Així doncs, tenint en compte les circumstàncies, Frank Herbert va imaginar un planeta de manera gairebé perfecta.
