Un equip d’investigadors, finançat per la NASA, està creant eines per predir com podria ser la vida fora del nostre planeta. Que els únics organismes vivents que coneixem siguin els de la Terra no vol dir que no n’hi pugui haver d’altres i, és clar, que no puguin ser molt diferents de qualsevol cosa que hem vist. És per això, tal com expliquen aquests astrobiòlegs en un article publicat a ‘Proceedings of the National Academy of Sciences’, que el primer pas és identificar patrons universals en la química de la vida que no depenguin de molècules concretes i que per tant, si més no en teoria, puguin reproduir-se de maneres diferents.
L’objectiu d’aquests científics és identificar (o predir, si poden) com es la vida que encara no coneixem. Tot i que pot semblar un objectiu espuri, en realitat la base del treball és identificar les lleis universals que hauria de complir qualsevol sistema bioquímic, és a dir, qualsevol ésser viu. Dins d’això, hi ha el desenvolupament d’una teoria quantitativa de l’origen de la vida i, fent servir la teoria i l’estadística, poder guiar amb més certesa la recerca d’éssers vius fora del nostre planeta.
La vida com la coneixem
Els organismes que habiten la Terra són el fruit de la relació de centenars de productes i reaccions químiques diferents. De totes elles, n’hi ha alguns i algunes que són presents a absolutament tots els éssers vius del planeta. Fent servir una base de dades enorme, els astrobiòlegs han examinat els enzims de tots ells per trobar què tenim tots en comú, és a dir, una “universalitat bioquímica” que tots compartim i que pugui servir com a mínim comú denominador de qualsevol ésser viu que pugui existir.
Els enzims es poden dividir en grans classes funcionals, és a dir, classificar-los per la seva funció. Poden dur molècules d’aigua, poden trencar enllaços quimics, poden canviar estructures moleculars, poden unir diverses molècules… Els investigadors van comparar com canvia la quantitat d’enzims de cadascun d’aquests grups en comparació amb el total, i van veure que hi ha una mena d’escala, gairebé una llei, que determina el número d’enzims a cada classe i la mida del genoma de l’organisme que els conté. Els astrobiòlegs conclouen, a més, que aquesta relació es manté independentment de quins enzims hi hagi a cada classe. L’important, doncs és que hi hagi un número d’enzims dedicats a cada funció, no la seva composició concreta.
Per què és important?
Els éssers vius del nostre planeta fan servir l’ADN i l’ARN per crear proteïnes, però aquestes grans molècules i les proteïnes que creen no tenen per què ser útils a l’hora d’identificar altres formes de vida, desenvolupar organismes sintètics ni, tan sols, entendre com es va originar la vida al nostre planeta. Saber quina és la funció d’aquestes grans molècules, però, sí que ho pot ser. Així, fins i tot si un hipotètic organisme extraterrestre està format de molècules radicalment diferents de qualsevol que haguem vist en un organisme viu, aquestes categories de per què serveixen i l’escala d’enzims que es dediquen a cada funció podria mantenir-se, i saber-ho ens podria ajudar a descobrir-lo.
