Un equip de dissenyadors i enginyers nord-americans, en què col·laboraven experts de la Universitat de Califòrnia – Santa Bàrbara i de Disney Research, ha creat un robot que és capaç de saltar fins a una alçada de més de trenta metres. Aquesta xifra rècord, que multiplica per tres la més alta que s’havia aconseguit fins ara, ha estat assolida gràcies a l’ús d’una tècnica inexistent entre els éssers vius, l’anomenada “multiplicació del treball”.
Segles i segles d’estudi
En un article publicat a la revista ‘Nature’ on presenten el seu robot saltador i expliquen els mecanismes i el desenvolupament que hi ha al darrere, els mateixos investigadors expliquen com, “durant segles”, la ciència ha mirat de descobrir quins eren els límits biològics del salt d’alçada i que, durant les darreres dècades, els enginyers s’han inspirat en els saltadors biològics a l’hora de dissenyar màquines que fessin el mateix.
Diferències essencials entre organismes vius i màquines
El problema, creuen, és que en general hi ha poques anàlisis que comparin les propietats energètiques dels saltadors biològics i els mecànics i que, precisament, és en aquest aspecte on hi ha unes diferències clau que obren la porta a desenvolupar màquines que saltin moltíssim. “L’alçada del salt d’un saltador biològic està limitada pel treball que el seu motor lineal (els músculs) pot produir en un sol cop”.
A diferència d’aquests, afirmen els investigadors, un aparell dissenyat pot assolir alçades molt superiors perquè “els seus motors de trinquet o rotatoris poden ‘multiplicar el treball’ durant cops o rotacions repetides”. Així, gràcies a aquestes diferències en la producció d’energia, els saltadors biològics i els construïts haurien de tenir dissenys diferents per tal que cadascun d’ells maximitzés l’alçada dels seus salts.
Un nou punt de partida
Ha estat gràcies a aquesta reflexió que els investigadors han aconseguit construir aquest robot, capaç de saltar a més de trenta metres d’alçada, obrint alhora una nova categoria en els robots saltadors i una nova aproximació al problema, tenint en compte les diferències de rendiment a l’hora de dissenyar un sistema mecànic en comparació a com funciona un de biològic.
