La companyia nord-americana Synchron ha anunciat que, el passat 16 de juliol, va instal·lar la primera interfície cervell-ordinador als Estats Units. Aquesta tecnologia, anomenada ‘interfície home-màquina’, en la terminologia del manga de ciència-ficció distòpica ‘Ghost in the Shell’ (1989), està deixant de ser material d’especulació, doncs, i podria ser una realitat estesa més aviat del que ens pensem.
Essencialment, una interfície cervell-ordinador (ICO) funciona escoltant les senyals del cervell i convertint-les en ordres que duen a terme un moviment, com ara desplaçar un braç robòtic o un cursor en una pantalla. Així, com el seu nom indica, serveix d’intermediari entre la ment i la màquina. La literatura, el cinema i la televisió són plens d’exemples de com això pot sortir malament però, des de Synchron ho volen fer servir per ajudar.
Una tecnologia futurista
És el cas d’aquest primer pacient, un pacient d’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) que ha perdut la capacitat de moure’s i de parlar. Gràcies a l’ICO, hauria de poder controlar el ratolí de l’ordinador i, a partir d’aquí, comunicar-se, comprar per internet o enviar un correu electrònic, integrant-se al món digital tant com ho pot fer qualsevol persona sense limitacions físiques i, per tant, podent desplaçar-se per aquesta falsa realitat sense cap distinció.
La tecnologia fa un parell de decades que està en desenvolupament. La gran diferència de la proposta de Synchron respecte les que s’havien fet fins ara és que no requereix una cirugia tan invasiva, implantant els sensors directament al cervell, i per tant és molt menys perillosa. El seu Stentrode, com l’anomenen, té una estructura de malla, la mida aproximada d’una pila i s’introdueix en un vas sanguini el còrtex motor del cervell, el que controla el moviment.
Per insertar-lo, es posa un catèter a la jugular i, quan arriba al seu lloc, s’obre com una flor, instal·lant-se a la paret de la vena. D’aquesta manera, el pacient pot marxar a casa el mateix dia de l’operació i es redueix moltíssim el risc que corren. L’any passat, quatre pacients ja van dur aquest implant durant 12 mesos, permetent a Synchron comprovar que era segur fer-lo servir durant llargues temporades.
Proves sobre la seva seguretat
En aquesta nova fase de proves, l’empresa vol posar-lo a 15 pacients per veure no només la seguretat sinó la facilitat, la varietat d’efectes secundaris i l’adequació a qualsevol servell del Stentrode. Quan acabin amb això serà el moment de la veritat: demostrar com la tecnologia millora la qualitat de vida de qui la fa servir.
Si els resultats són positius, Synchron podria començar a demanar permisos arreu del món i, fins i tot, presentar el seu cas als serveis sanitaris públics perquè incloguin els Stentrodes entre els tractaments que cobreixen. Segons l’empresa, l’implant té un cos de la mateixa magnitud que un cotxe, tot i que no han especificat de quina gamma.
Malsons tecnològics massa familiars
En qualsevol cas, la proximitat de l’arribada d’un producte com aquest al gran públic fa que sorgeixin tots els possibles riscos i pors de què ens ha alertat la ciència-ficció. Per començar, aquests aparells funcionen amb dades del cervell, que podrien ser emmagatzemades i emprades per a funcions diferents de les que estan lligades estrictament a les accions de l’usuari com, a dia d’avui, passa amb la informació relacionada amb pràcticament qualsevol cosa que fem a internet o, encara més, amb qualsevol aparell electrònic.
A més, encara hi ha un altre possible problema, un de què ja s’han vist les possibles conseqüències: si aquestes interfícies estan operades per una empresa privada, què passa si entra en fallida? Les persones que la duguessin podrien quedar-se amb un aparell obsolet instal·lat al cervell, amb un sistema operatiu sense noves actualitzacions i sense ningú que els el volgués retirar?
Una porta que cal obrir amb compte
Totes aquestes preguntes, que a gran escala són encara més importants que els reptes tecnològics i mèdics de les ICO, són les que s’haurien de solucionar abans no comencin a convertir-se en una realitat quotidiana. Tant la imaginació d’artistes de tot el món com l’experiència de pràcticament tres dècades de digitalització progressiva de les nostres vides ens han anat mostrant quins són els perills per a la nostra privacitat, la nostra capacitat de relacionar-nos amb el món i, en fi, el risc que corre la nostra dignitat com a persones.
Així doncs, i malgrat que d’entrada aquesta tecnologia sembli un miracle que potencialment ajudarà milions de persones arreu del món a recuperar part de la seva vida, sempre cal anar amb compte.
