Els nostres records estan formats de moltes parts: olors, sabors, sons, imatges, converses… tota una galàxia d’elements que composen cada ‘ítem’ de la nostra memòria. És per això que qualsevol d’aquestes parts ens pot evocar l’experiència completa, com exemplifica el famós cas literari de “la magdalena de Proust”, apareguda a la novel·la ‘Pel camí de Swann’ (1913) de l’escriptor francès i que ha donat nom a aquest efecte memorístic.
Ara, a la revista ‘Nature’, un equip d’investigadors nord-americans ha determinat a quines part del cervell s’emmagatzemen aquests records, ampliant el coneixement sobre la natura distribuïda del processament de la memòria al cervell i donant pistes sobre com funciona la recuperació de records, menys coneguda que l’emmagatzematge.
Un record, mil sensacions
De la mateixa manera que podem dividir un record en ‘inputs’ diferents, un record complex es divideix d’una manera semblant al cervell. Els investigadors han descobert que tot i que l’experiència general es guarda a l’hipocamp, que fa temps que es considera el centre de la memòria, els detalls se separen i s’emmagatzemen al còrtex prefrontal. Aquesta separació és la que assegura que, en el futur, qualsevol de les parts pugui activar el còrtex prefrontal i que aquest accedeixi a l’hipocamp per evocar-nos el record sencer.
Estudiar això, és clar, no ha estat gens fàcil, principalment a causa de dificultats tècniques. És per això que els investigadors han desenvolupat tècniques per, alhora, enregistrar i manipular l’activitat de diverses regions del cervell de ratolins mentre vivien experiències multisensorials formades d’imatges, sons i olors, tot en un corredor infinit de realitat virtual.
Un experiment amb resultats molt clars
Els científics van entrenar els animals perquè associessin diverses habitacions com a experiències positives o negatives. Després, en exposar-los a un dels elements amb què relacionaven aquesta experiència, van veure com la recordaven sencera i ‘sabien’ si esperar una recompensa o un càstig.
Gràcies a aquests experiments s’ha pogut demostrar que tot i que l’hipocamp és essencial per formar i guardar les experiències, els trets individuals del record eren enviats a neurones del còrtex prefrontals i que, quan s’exposaven els ratolins a algun d’ells, aquestes mateixes neurones es comunicaven amb l’hipocamp per evocar el record complet.
Així, sembla que l’evocació de la memòria segueix un camí completament diferent al de la seva formació, un descobriment que pot ser molt important en el tractament de malalties com l’Alzheimer, on sembla que el problema no és tant d’emmagatzematge de records com de recuperació. L’existència d’aquest dos camins, doncs, vol dir que fixar-se en el segon podria donar resultats terapèutics més satisfactoris.
