La col·laboració entre l’Institut de Tecnologia de Massachusetts i la Universitat de Harvard (Estats Units) i diversos laboratoris a Itàlia i Suïssa ha permès, per fi, descobrir el secret de l’enorme durabilitat del ciment que es feia servir a l’antiga Roma. Tal com expliquen en un article publicat a ‘Science Advances’, tot i tenir més de 2.000 anys d’antiguitat les seves característiques el fan superior fins i tot al que es fa servir a dia d’avui.
Els edificis romans, immutables al pas del temps
Les carreteres, aqueductes, ports i altres edificis de la civilització llatina han sobreviscut durant vint segles. Alguns dels aqueductes construïts durant la República Romana continuen duent aigua a la ciutat a dia d’avui i, pel que fa al Panteó, té la cúpula de ciment sense reforçar més grossa del món, que continua intacta tot i que la seva construcció va completar-se l’any 128 després de Crist.
És lògic, doncs, que els investigadors duguin dècades mirant d’esbrinar quin és el seu secret, especialment veient com ports, clavegueres i altres infraestructures sotmeses a condicions molt dures han superat el pas del temps amb molt pocs problemes. Durant molt de temps s’ha pensat que tot plegat era cosa d’un dels materials: la putzolana, una roca volcànica obtinguda de la badia de Nàpols i que es considerava un component essencial del ciment romà ja en la seva època.
Petits trossets de calç
Examinant les obres romanes, però, els científics han vist una altra cosa: petits puntets brillants que també són molt característics del ciment romà i que tenen el seu origen en la calç, un altre dels seus ingredients que li dóna una característica que no és present a cap de les fórmules del ciment actual. Fins ara s’havia considerat un indici de males tècniques de barreja a l’hora d’afegir-la a la barreja, però això no explicaria la presència dels petits fragments de calç.
És per això que els investigadors es van plantejar si era possible que els romans, per fer el ciment, haguessin fet servir calç viva. Després del seu estudi, la seva conclusió és que sí i que aquests puntets podrien ser, de fet, el secret del ciment romà. De fet, fins i tot apunten que aquests petits fragments de calç són el que dóna al ciment una capacitat d’autoreparació que no s’havia detectat fins ara i que explicaria la seva enorme durabilitat.
Les anàlisis confirmen l’ús de calç viva
Les anàlisis químiques i espectroscòpiques del ciment mostren com els petits puntets es van formar a temperatures molt altes, que poden correspondre’s amb les que s’assoliria amb les reaccions exotèrmiques derivades de l’ús de la calç viva. Aquesta barreja en calent, doncs, seria el secret del ciment d’altíssima qualitat dels romans i, a més, els hauria permès produir ciment i construir edificis molt més ràpidament.
Pel que fa a l’explicació de la propietat d’autoreparació del ciment, la barreja en calent dóna una forma molt concreta a les partícules del ciment. Quan comencen a aparèixer esquerdes al seu interior, la calç reactiva del seu interior, en contacte amb l’aigua, crea una solució saturada, que torna a solidificar-se com a carbonat de calci i omple l’esquerda o bé reacciona amb la putzolana, cosa que també reforça el material.
Una tècnica que podria tornar a ser emprada
Com que aquest procés té lloc de manera espontània i de seguida que apareix una petita esquerda, és molt difícil que s’estenguin i acabin resultant un problema, tal com van comprovar els mateixos científics mirant d’elaborar ciment ‘a la romana’ i sotmetre’l a un procés accelerat de degradació. En esquerdar el ciment i fer passar aigua pel seu interior, en només dues setmanes les esquerdes havien quedat completament tapades.
L’èxit d’aquesta reproducció del ciment romà i del seu secret ha fet, fins i tot, que els investigadors que han recuperat aquest coneixement ancestral s’hagin posat a treballar per comercialitzar aquest ‘nou’ producte’. Tenint en compte la seva gran durabilitat, aquesta tecnologia antiga podria ajudar-nos, fins i tot, a reduir l’impacte ambiental de la producció de ciment, que suposa un 8% de les emissions anuals de gasos d’efecte hivernacle, juntament amb altres tècniques noves que s’estan desenvolupant.
