La capa d’ozó podria haver-se restablert completament d’aquí poques dècades, segons un informe internacional elaborat per agències de les Nacions Unides, la Unió Europea i els Estats Units. Així doncs, els Protocols de Montreal de 1987 van ser un èxit a l’hora de frenar l’ús dels productes químics perillosos que van crear el famós ‘forat’ en aquesta capa que protegeix el nostre planeta. Un exemple d’èxit de l’acció humana que pot ser un model a seguir pels reptes a què ens enfrontem actualment.
Una capa protectora de la Terra
La capa d’ozó és una part prima de l’atmosfera de la Terra però que absorbeix la majoria de la radiació ultravioleta que ens arriba del Sol. Si no hi fos, aquesta radiació arribaria a la superfície, posant en perill la majoria d’organismes vius del nostre planeta, inclosos els humans. Els raigs ultravioleta, a més de causar cremades, també augmenten el risc de patir malalties com ara el càncer de pell.
Aquest capa, com és ben sabut, va començar a aprimar-se durant els anys 70, formant un forat que va ser descobert el 1985 i que va suposar un dels primers advertiments dels efectes de l’activitat humana en el curs del planeta. Els investigadors van atribuïr la responsabilitat d’aquest aprimament als cluorofluorocarbonis, els famosos CFCs, que eren presents en pots d’esprai, neveres, aïllaments i aires condicionats.
El gran repte mediambiental dels 90
Només dos anys després del descobriment del forat, el 1987, es van signar els Protocols de Montreal, on gairebé 50 països es van comprometre a eliminar l’ús dels CFCs. Al cap de pocs anys, aquest tractat va ser ratificat per tots els països del món, en un cas únic en la història de les Nacions Unides, i a dia d’avui gairebé el 99% de les substàncies prohibides han estat eliminades, si més no oficialment.
No obstant això, és clar, els gasos es mantenen a l’atmosfera durant un temps, i és per això que el forat va continuar creixent fins l’any 2000 i, a partir d’aleshores, es va anar reduint lentament. Segons els darrers càlculs fets públics, si es continua sense emetre més compostos quíics perjudicials la capa d’ozó podria tornar als nivells de 1980, abans de l’aparició del forat, en només dues dècades a la gran majoria del món, el 2045 a l’Àrtic i el 2066 a l’Antàrtida, on hi havia el forat.
Efectes positius en l’escalfament global
Aquest triomf, a més, ha tingut un efecte molt positiu en la lluita contra el canvi climàtic, per bé que ha estat un efecte col·lateral en què ningú no pensava. Tot i que el forat de la capa d’ozó per sí mateix no té cap efecte en l’escalfament del planeta, molts dels compostos que van ser prohibits també eren gasos d’efecte hivernacle molt potents. De fet, els investigadors calculen que la seva eliminació haurà previngut un escalfament global d’1ºC extra a mitjans d’aquest segle.
Una possible amenaça
L’informe, doncs, és molt optimista i una bona notícia en un camp, el de la protecció del planeta i de les seves condicions de vida actuals, on les bones notícies són molt poc habituals. No obstant això, els autors del treball també alerten que la capa d’ozó no està salvada definitivament. De fet, les propostes de geoenginyeria per refredar la Terra, que consisteixen a enviar quantitats enormes de diòxid de sofre a l’atmosfera, podrien frenar l’escalfament global però, alhora, desfer gran part de la feina de recuperació de la capa d’ozó de les darreres tres dècades.
