La famosa ‘boira’ dels quadres del pintor francès Claude Monet i de l’anglès J.M.W. Turner podria ser, en realitat, una senyal de la pol·lució de l’aire que s’estava apoderant de tot el món industrialitzat des de feia mig segle. Això, si més no, és el que afirma un equip d’investigadors en un article publicat a ‘PNAS’ on afirmen que el fum de les fàbriques, les locomotores i els vaixells és l’origen d’aquest tret tan característic de la seva obra.
Pistes a les cartes de Monet
La idea que fonamenta aquest estudi prové dels viatges que va fer Monet a Londres entre 1899 i 1901, durant els quals va pintar més de 100 quadres. En una carta a la seva dona en un d’aquests moments, lamentava que el mal temps no el deixava pintar i, també, que “tot és com si estigués mort, sense trens, sense fum, sense vaixells, res que exciti una mica la imaginació”.
Arran d’aquí, els investigadors van començar a treballar per veure si, com han afirmat alguns historiadors de l’art, la ‘boira’ de Monet era, al cap i a la fi, fum de la combustió del carbó. Una teoria, basada en la seva evolució estilística, que també es pot aplicar a altres pintors com Turner. El pas de la figuració a un estil més impressionista, l’ampliació dels colors… tot plegat, creuen, coincideix amb la manera com la pol·lució de l’aire fa canviar la llum, i podria convertir-los no només en grans pintors de ple dret sinó en documentadors de la proliferació de la contaminació ambiental durant la Revolució Industrial.
Un estudi d’obres d’entre 1796 i 1901
L’estudi, al cap i a la fi, cobreix un període d’entre 1796 i 1901, en què l’ús del vapor, i per tant del consum de carbó, va augmentar enormement. A més, el fet que tots dos pintors repetissin diverses vegades els mateixos motius i paisatges pot servir per establir comparatives. Al cap i a la fi, el carbó crea una boira negra i fosca que, a més, va causar problemes de salut molt estesos, especialment a Anglaterra, durant dècades.
Aquest tipus de contaminació, com la majoria de pol·lució de l’aire, fa que els objectes es vegin més borrosos, amb els marges menys definits i amb un to més blanquinós, ja que les partícules reflecteixen tots els espectres de la llum visible. Tenint en compte aquests indicadors i donant-los valors numèrics, els investigadors van comparar-los amb les estimacions de l’evolució històrica de la pol·lució. Els resultats, com expliquen els autors, coincideixen molt.
Una crònica de l’auge de la pol·lució ambiental
Així doncs, les obres d’aquests dos pintors són una crònica dels canvis en la contaminació de l’aire, especialment del diòxid de sofre, causant tant de la pluja àcida com de problemes respiratoris. De fet, tenint en compte que Monet pintava gairebé sempre a París i Turner a Londres, s’ha pogut comprovar com els canvis en la seva manera de pintar coincideixen amb l’auge de la contaminació a cadascun d’aquests dos llocs.
Un altre indici significatiu és la manera com treballaven tots dos artistes. Si Turner es va interessar en el coneixement del cel, Monet parlava directament de la influència de la contaminació en la seva creativitat i fins i tot va visitar diverses vegades Londres, on la pol·lució era molt més present. Així, malgrat els problemes de la pol·lució ambiental, que continuen fins a dia d’avui, si més no en aquests dos casos van servir per crear algunes de les obres pictòriques més significatives de finals del segle XIX.
