Un equip d’investigadors de diverses universitats nord-americanes ha demostrat en models animals grans l’eficàcia del que podria ser un tractament revolucionari contra la diabetis tipus 1. Aquesta primera passa, publicada a la revista ‘Science Advances’, inclou el trasplantament de les cèl·lules del pàncrees que produeixen insulina (els ‘illots de Langerhans’) sense que facin falta medicaments immunosupressors.
Una malaltia autoimmune
Les persones amb diabetis tipus 1 tenen problemes amb les defenses del cos, que s’ataca a ell mateix. El sistema immunològic és un mecanisme molt complicat, i, en aquests casos, identifica erròniament les cèl·lules que produeixen insulina com a perilloses i les destrueix. Això fa que les persones amb diabetis tipus 1 no fabriquin insulina i no puguin controlar els nivells de sucre a la sang, un fet que pot dur a problemes de cor, de ronyó o a patir danys als ulls, entre d’altres.
Fa anys que s’estudia un mecanisme natural del cos, anomenat apoptosi, per destruir les cèl·lules immunològiques que han perdut el control i causen la diabetis o que fan que es produeixi rebuig si es trasplanten nous illots de Langerhans en persones diabètiques. L’apoptosi es pot induïr fent que una molècula anomenada FasL s’adhereixi a la superfície dels illots. Així, quan interactua amb una molècula anomenada Fas, que és a les cèl·lules immunològiques, en provoca la mort.
Provocar la mort de les defenses
Coneixent això, els científics han aconseguit trobar la manera de produir una nova forma de la proteïna FasL i emprar-la en trasplantaments d’illots de Langerhans. Així, quan les cèl·lules descontrolades de les defenses del cos es dirigeixen a l’injert per destruir-lo, són elles les qui acaben morint.
Aquest mètode pot ser una gran oportunitat per evitar haver de prendre medicaments immunosupressors durant tota la vida per impedir que el cos destrueixi allò que, per la raó que sigui, reconeix com un cos estrany. El problema d’aquests fàrmacs és que no són específics i que tenen molts efectes adversos, com ara un augment del risc de càncer. Per tant, aquesta tècnica pot ser molt útil perquè regula l’acció de les defenses del cos en un context molt concret.
Un avenç importantíssim
El mètode descrit en aquest nou article es basa en una tecnologia preexistent que permet produir la proteïna i adherir-la a superfícies, l’eficàcia de la qual havia estat provada primer en models animals petits i ara, en l’assaigs que ens ocupa, en un model més gran. Així, aquesta col·laboració ha obert la porta a un possible tractament que pot canviar la vida de les persones, qui sap si, finalment, “curant” la diabetis o reduint enormement els problemes de salut i les molèsties que produeix en els afectats.
