La revista ‘Science Advances’ ha publicat un estudi sobre què passa al nostre cervell quan mirem una pel·lícula que avança en el coneixement d’aquest organ. Liderat per la Universitat d’Oxford, la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i les universitats d’Aarhus (Dinamarca) i Buenos Aires (Argentina), aquesta recerca demostra com el visionat sovint transforma la nostra manera de sentir i pensar en comparació a com ho fem en altres moments de la nostra vida quotidiana.
Un estudi molt complex
En aquest estudi de gran complexitat tècnica, s’han fet servir dades de neuroimatges d’alta resolució a gran escala d’una mostra de 176 persones, recollides mirant pel·lícules tan diferents com Inception, The Social Network, Ocean’s Eleven, Home Alone, Erin Brockovich i The Empire Strikes Back. Així s’ha investigat directament com es reorganitza jeràrquicament el cervell durant el visionat.
El cinema ens allibera de l’estrès de viure
Mirar pel·lícules requereix menys capacitat de càlcul cerebral que l’estat de repòs o fer altres tasques. Amb aquest estudi, s’han construït models complets de l’activitat cerebral en tots tres casos, cosa que demostra això i que, paradoxalment, el cervell es veu menys impulsat per la seva dinàmica interna quan mirem pel·lícules, alliberant-nos momentàniament de l’experiència de l’estrès de la feina o de la resolució de problemes, centrant-nos només a absorbir la narrativa, promovent l’activació de circuits cerebrals que generen el plaer de veure-les.
Informació que obre noves vies de recerca
Gustavo Deco, professor de la UPF i diretor del seu Center for Brain and Cognition, a més d’un dels autors principals de l’estudi, afirma que els estímuls com els de les pel·lícules proporcionen una manera “ràpida i convenient” de mesurar canvis com els que “es produeixen per exemple en els transtorns neuropsiquiàtrics“. Així, aquest estudi dóna “informació nova i important” sobre els mecanismes que causen canvis complexos en la jerarquia cerebral i pot dur a “nous coneixements” relacionats amb poblacions vulnerables com per exemple els infants.
Per la seva banda, Morten L. Kringelbach, de la Universitat d’Oxford, afegeix que el treball “proporciona noves proves” que “obren nous interrogants” sobre com les pel·lícules poden variar “l’organització jeràrquica de tot el cervell”, necessària pel càlcul cerebral. Així, s’abstrauen narratives coherents d’imatged fixes i so, donant-nos llibertat per “transcendir la cursa d’obstacles de la supervivència” ni que sigui per un moment.
