‘On he deixat les claus…’ no és només el títol d’un poemari de J.V. Foix, la mort de qui va fer 36 anys aquest dilluns, sinó una situació força habitual. Per trobar-les, és útil moure’s físicament per l’espai on creiem que les hem deixat o fer-ho explorant la memòria, tal com explica un article publicat recentment a la revista ‘Psychological Science’ on s’explica un descobriment que apunta a com recuperar records, activant un mecanisme que permet recuperar detalls.
‘Llindars’ entre records
Segons l’estudi, els humans estructurem els records d’experiències continuades fent servir una mena de ‘graons’ o límits entre esdeveniments. Quan un esdeveniment acaba, en comença un altre, i enmig hi ha ‘llindars’ en què, afirmen els investigadors, la majoria de persones estem d’acord d’on es produeixen. De manera habitual, els fem servir quan busquem alguns fets o informacions a la nostra memòria.
En el cas de les claus, podria ser el darrer moment on hem tingut les claus a la mà. Així podem recordar què hem fet immediatament després, com ara respondre al telèfon, i trobar les claus al seu costat. Quan busquem en records contigus, ho podem fer lentament i a fons o saltant de llindar a llindar, quan ens adonem que la resposta que busquem no és en aquell esdeveniment. Així doncs, són elements molt importants per accedir i buscar als records.
Un experiment en tres parts
Els investigadors han examinat aquest procés fent tres estudis en línia en què els participants havien de buscar detalls a partir de dues versions reduïdes, de només 7 minuts, de la pel·lícula ‘Gravity’. En el primer, es van establir quins eren els llindars fent que els 104 participants premessin un botó quan percebessin que un esdeveniment shavia acabat. Els resultats van mostrar que la immensa majoria triava els mateixos instants.
Al segon, 180 participants van respondre preguntes sobre els fets que tenien lloc als dos vídeos. Cadascuna començava identificant un llindar i després demanava informació sobre detalls del que havia passat a continuació, demanant als participants que premessin un botó quan recordessin la resposta. La comparació entre aquest temps i el que passava entre el llindar i el fet en qüestió al vídeo va determinar que cada persona ‘escanejava’ un segon de memòria en 48 mil·lisegons, examinant 1,9 segons d’un esdeveniment abans de saltar al següent llindar, i els resultats concordaven amb els del primer estudi.
Finalment, un darrer experiment va reunir 100 participants a qui es va demanar que ‘reproduissin’ tot el que passava entre dos llindars de cada pel·lícula. Tot i que encara es va detectar una certa compressió temporal, aquesta revisió d’esdeveniments complets va ser més lent que la simple cerca d’informació, establint una diferència entre les dues maneres d’accedir a la memòria.
En vista d’aquests resultats, els investigadors volen explorar més com el coneixement esquemàtic de la informació del nostre entorn interactua amb la memòria episòdica per ajudar a recordar coses concretes.
