La música pot ajudar les persones que pateixen demència a relacionar-se amb els seus éssers estimats, especialment en fases avançades. En un article publicat a la revista ‘Alzheimer’s Disease & Associated Disorders’, un equip de la Universitat Northwestern (Estats Units) ha mostrat com, fins i tot si els pacients han perdut la capacitat de comunicar-se verbalment, poden salvar l’escull cantant, ballant i tocant instruments.
L’estudi ha culminat amb el desenvolupament d’una intervenció terapèutica anomenada “Ponts Musicals a la Memòria”. Un grup toca en directe música de la joventut del pacient, creant una connexió emocional entre ell i la persona que se’n cuida i permetent que interactuï amb la música.
Una memòria que es perd molt més tard
Els records associats a la música sovint romanen al cervell fins i tot quan altres records, o fins i tot la capacitat de parlar, són esborrats per la demència. Això és perquè les regions del cervell que es relacionen amb el record i el processament de la música, com ara el cerebel, no pateixen els efectes de les malalties neurodegeneratives fins molt més tard, i per tant poden ballar i cantar durant molt més temps que no pas parlar.
L’experiment es va fer amb persones amb demència i els seus cuidadors, que van ser gravats en vídeo parlant i interactuant 10 minuts abans i 10 després de la intervenció, que durava 45 minut. Durant aquesta, els músics tocaven cançons de l’època en què els pacients eren joves i tant aquests com els cuidadors rebien alguns instruments musicals senzills amb què podien acompanyar-les. També van comptar amb l’ajuda de terapeutes usicals, que ajudaven els pacients per animar-los a interactuar.
Millores tant en pacients com en cuidadors
Aquesta intervenció es va fer 12 vegades al llarg de tres mesos. Tot plegat, segons s’ha pogut observar, millora la interacció social dels pacients i també redueix la recurrència i la intensitat de símptomes neuropsiquiàtrics com ara l’agitació, l’ansietat i la depressió, no només en els pacients sinó també en les persones que en tenen cura, en un experiment poc habitual ja que, normalment, els estudis se centren només en els qui pateixen les demències.
Després de cada sessió, els pacients establien més contacte visual i estaven menys agitats i més de bon humor. Un canvi, doncs, que també va afectar els seus éssers estimats, que van poder restablir una part de la relació que havien deixat de tenir amb la persona amb demència, que a més es van començar a comportar d’una manera més relaxada.
A mesura que el programa avançava, es van anar convidant més membres de la família, per tal de normalitzar la situació i veure com, malgrat el grau de demència, encara podien comunicar-se i interactuar amb la persona estimada. Davant d’aquests resultats, els desenvolupadors d’aquesta teràpia han rebut una beca de tres anys per continuar treballant-hi i exposar les seves conclusions.
