L’anomenada memòria relacional és la que ens permet recordar les associacions arbitràries o indirectes entre objectes, persones, fets o conceptes, com ara associar els noms i les cares, on hem guardat les coses o si hem apagat els llums abans de sortir de casa, per posar alguns exemples. Com es construeix aquest tipus de memòria, però, és menys conegut, i aquí és on entra un equip d’investigadors que, en un article publicat al ‘Journal of Neoscience’, expliquen els mecanismes pels quals es creen o s’enforteixen els records relacionals mentre dormim.
Un model artificial per reproduïr el funcionament del cervell
Que tant la memòria dels humans com la dels animals es beneficia d’un son d’una durada i una qualitat bones fa temps que és conegut. En aquest estudi, els investigadors van desenvolupar un model artificial de dues regions del cervell: el tàlem, que processa els sentits; i el còrtex, que processa la memòria, l’aprenentatge i la presa de decisions. El model podia simular tant l’estat de vigília, quan les neurones s’activen i estan preparades per processar la informació dels sentits; i el son profund, quan hi ha oscil·lacions de l’activitat elèctrica.
A la regió que representava el còrtex, les connexions entre les neurones podien fer-se més fortes o més febles segons l’activitat, un fenomen conegut com a plasticitat sinàptica i que reprodueix el mecanisme biològic que permet crear o esborrar records. El model imitava el processament visual, amb una capa funcionant com el còrtex visual i una altra com el còrtex associatiu.
Associacions indirectes
El model va ser entrenat perquè, estant ‘despert’, fes les mateixes associacions que nosaltres. Quan veiem un objecte sol, s’activa el còrtex visual, però quan en veiem dos en el mateix context, el còrtex associatiu augmenta les connexions entre les neurones que representen tots dos objectes. En vigília, el model aprenia relacions directes, com ara A+B o B+C. Quan ‘dormia’, en canvi, va començar a formar les indirectes, com ara A+C.
La raó que explica això és que, durant el son, les neurones que representaven tots tres ítems es van activar espontàniament en un ordre temporal proper, un fenomen anomenat ‘repetició del son’, que torna a activar parts del cervell en la mateixa seqüència en què es van activar durant el dia. Això activa la plasticitat sinàptica i forma connexions més fortes entre les parts implicades.
Una possible ajuda per a alguns trastorns mentals
Després d’això, activar el grup A implicava, automàticament, l’activació dels grups B i C. Tot i que pugui semblar una explicació conceptual complexa, això pot tenir implicacions importants al món real, per exemple en l’estudi de trastorns com l’esquizofrènia o els trastorns de l’espectre autista, ja que els estudis apunten que les persones que els pateixen tenen tant problemes del son com pitjors resultats en proves de memòria relacional.
Així doncs, és possible que millorar el son profund pugui alleujar els símptomes cognitius relacionats amb aquestes malalties, en comptes de tractar directament els símptomes. A més, tot i que tant la memòria com la qualitat del son disminueixen a mesura que envellim, aquest descobriment també podria ajudar a millorar la memòria en les persones grans.
