L’ADN viral que ha quedat al nostre genoma provinent d’infeccions antigues serveix com a antiviral que ens protegeix de patir infeccions per patògens actuals. Aquesta és la conclusió a què ha arribat un equip d’investigadors en un article publicat a la revista ‘Science’ i que demostra que, al nostre codi genètic, hi ha tot un seguit de proteïnes que tenen el seu origen en virus del passat i ens ajuden a neutralitzar els actuals.
Si bé ja s’havia demostrat que aquest fenomen es produïa en ratolins, pollastres, gats i ovelles, ara s’ha pogut observar l’efecte antiviral d’aquests fragments d’ADN, anomenats retrovirus endògens, en els humans. Una dada important perquè properes investigacions podrien descobrir un munt d’antivirals naturals que ajudessin a crear tractaments sense efectes secundri autoimmunes. Tot un sistema de defensa genòmic que desconeixem i podria ser molt gran.
Un 8% del genoma humà és d’origen viral
Els retrovirus endògens formen un 8% del genoma humà, quatre vegades més que la quantitat d’ADN dels gens que codifiquen proteïnes. Aquests virus introdueixen el seu ARN en una cèl·lula hoste, que és convertida en ADN i integrada al genoma. Així, la cèl·lula segueix les instruccions genètiques, replicant el virus, en un mecanisme de ‘pirateig’ cel·lular.
Normalment els retrovirus infecten cèl·lules que no passen de generació en generació, però algunes infecten òvuls o espermatozous, permetent que l’ADN retroviral es converteixi en un element permanent de l’hoste. Per fer-ho, tenen una proteïna que s’adhereix a un receptor de la superfície de les cèl·lules, com és el cas, per exemple, de la famosa ‘proteïna espiga’ del virus de la Covid-19.
En aquest estudi, els investigadors han buscat al genoma humà totes les seqüències que podrien codificar aquestes proteïnes, que vinguessin de retrovirus i que encara es poguessin adherir als receptors. Després, es van detectar quins d’aquests gens estaven actius, és a dir, generant els retrovirals en cèl·lules humanes específiques. Els resultats van ser clars, i molts d’ells fins i tot s’expressen durant el desenvolupament embrionari, tot i que d’altres s’expressen a les cèl·lules immunològiques quan hi ha una infecció.
Un mecanisme de protecció dels embrions
Els científics es van fixar en un d’aquests antivirals, anomenat Suppressyn, perquè es pot enganxar al receptor ASCT2, el punt d’entrada d’un grup de virus molt divers, els retrovirus Tipus D. Com que el Supressyn s’expressa molt a la placenta i al principi del desenvolupament embrionari, es van fer experiments en cèl·lules d’aquest tipus exposant-les al retrovirus RD114, que és habitual en els gats. Mentre les cèl·lules que no expressaven el Supressyn es eren infectades ràpidament, les altres no.
Així doncs, aquest estudi ha demostrat com una proteïna d’origen retroviral bloca tots els receptors que permeten l’entrada de virus i per tant la infecció per una gran varietat de retrovirus que circulen entre els animals. D’aquesta manera, els retrovirus antics que es van integrar al nostre genoma han esdevingut un mecanisme de protecció dels embrions en desenvolupament davant d’aquest tipus d’infeccions. En endavant, els investigadors volen explorar l’activitat antiviral d’altres proteïnes semblants codificades al genoma humà.
