El paràsit responsable de la toxoplasmosi podria estar determinant el comportament social i el funcionament de les estructures de poder dels llops. Aquesta és la conclusió sorprenent a què ha arribat un equip d’investigadors, que en un article publicat a ‘Nature Communications Biology’ expliquen com el Toxoplasma gondii afecta els llops grisos del Parc Nacional de Yellowstone, als Estats Units.
Hostes més impulsius i agressius
Els llops són animals socials que viuen en grups liderats per una matriarca i la seva parella. Alguns d’aquests animals es queden tota la vida al mateix grup, ajudant a caçar i també a criar els cadells, mentre d’altres marxen a buscar aparellar-se i formar les seves pròpies llopades. En aquesta diferència, afirmen els investigadors, no només hi intervenen la personalitat de cada llop i les relacions socials sinó, també, els efectes del paràsit, que els empeny a incórrer en conductes més arriscades com ara abandonar un grup i crear-ne un de propi per liderar-lo.
El paràsit que sempre busca com tornar a casa
El T. gondii és un paràsit unicel·lular conegut especialment pels propietaris de gats perquè és el responsable d’una infecció anomenada toxoplasmosi. Efectivament, aquest paràsit està molt relacionat amb els gats perquè, als seus intestins, produeixen molt àcid linoleic, que el paràsit necessita per reproduir-se. Després, la seva descendència abandona el gat a través dels excrements, que entren el cos d’altres animals.
El problema, doncs, és que el paràsit sempre ha de trobar la manera de tornar a un gat, i és per això que entren al cervell dels hostes per canviar-ne el comportament i fer més probable que siguin devorats per un gat. És el cas, per exemple, dels ratolins i les rates, que deixen de tenir-los por i d’evitar l’olor de la seva orina. Així, quan un gat els caça, els paràsits entren al seu organisme i poden completar el seu cicle vital.
Danys col·laterals
Aquesta optimització evolutiva, però, encara que estigui pensada per a les preses dels gats, també poden acabar afectant, per mala sort, animals que no hi tenen res a veure. Els humans infectats amb el Toxoplasma gondii, per exemple, se sap que poden tornar-se més impulsius i agressius o, fins i tot, patir esquizofrènia. En els llops, que tampoc no formen part del cicle natural del paràsit, també els causa efectes semblants, fent que el seu comportament es torni més arriscat.
Els llops s’infecten a causa de compartir espai amb els pumes, que sí que són un dels hostes finals del paràsit. Quan els investigadors se’n van adonar, van decidir revisar les dades disponibles per veure si, en 25 anys d’observacions, s’havien vist conductes de risc com per exemple abandonar el grup per fornar-ne un de nou, que es poguessin relacionar directament amb els resultats de les anàlisi de sang que se’ls havien fet.
Resultats enormement sorprenents
Els resultats van sorprendre enormement els investigadors: un llop que dóna positiu en T. gondii té 11 vegades més probabilitats d’abandonar la llopada on viu que els que donen negatiu. Això però, no és res comparat amb les 46 vegades més probabilitats que té un llop infectat de convertir-se en el líder d’un grup en comparació amb els que no ho estan.
Aquestes dades, unides als patrons associats a les infeccions per toxoplasma en altres animals, fan que els investigadors considerin el paràsit responsable directe d’aquests “ascensos socials”. Així, tot i que és molt poc probable que l’actuació d’aquest organisme al cervell dels llops els acabi duent mai a tornar a infectar un felí, podria estar determinant, en gran mesura, l’estructura i les interaccions socials d’aquests cànids, que s’han trobat enmig d’un foc creuat biològic.
