La menopausa és un misteri biològic que ha desconcertat biòlegs i evolucionistes des de sempre. Analitzant-la sota l’òptica de Darwin, deixar d’ovular –i per tant de ser fèrtil– quan encara es tenen molts anys de vida per davant, no té sentit. El problema recau en el concepte bàsic sobre el qual gira la teoria de l’evolució: la selecció natural.
La selecció natural pressuposa l’existència d’individus amb característiques que els seran més o menys útils per sobreviure a un entorn determinat. Així, aquells amb trets més favorables tindran més probabilitats de sobreviure, reproduir-se i transmetre aquestes característiques a la seva descendència. Seguint aquesta idea, que un individu sobrevisqui un període de temps considerable passada la seva etapa reproductiva no confereix cap avantatge evolutiu, ja que és invisible per la selecció natural.
Una llista curta d’excepcions
Per això, en la majoria d’espècies, hi ha un paral·lelisme clar entre la supervivència fisiològica i la fertilitat, és a dir, que són fèrtils durant tota la seva vida. Només les dones humanes i les femelles de sis espècies d’odontocets, com les orques, n’eren les excepcions que confirmen la norma, ja que deixen de ser fèrtils en edat adulta avançada però gaudeixen d’una vida postreproductiva llarga.
Això, però, ha canviat recentment amb la publicació d’un estudi a ‘Science’ que confirma la identificació d’un període menopàusic en femelles de ximpanzé d’una comunitat salvatge a Uganda. El que a primer cop d’ull pot semblar una notícia sense importància, ha canviat la manera com encaixa la menopausa dins l’evolució i, alhora, pot haver evidenciat un cop més el dany irreparable que l’activitat humana està causant a la resta d’espècies del planeta.
Una explicació que no funciona del tot
Fins ara, la menopausa en les orques i les dones mirava d’explicar-se amb l’anomenada ‘hipòtesi de l’àvia’: les femelles d’edat avançada que entren en etapa menopàusica adopten un nou rol dins el grup i passen a col·laborar en tasques variades, liderant la cerca d’aliments i ajudant activament en la criança dels seus néts i nétes. Alliberen de feina les mares i aporten anys d’experiència i saviesa que tenen un valor incalculable per a potenciar la supervivència del grup.
Això explicaria la funcionalitat evolutiva d’una fase vital postreproductiva i permetria que les femelles asseguressin la propagació dels seus gens de forma indirecta. És una hipòtesi que només es podria aplicar en espècies socials que depenen del grup per a la supervivència individual, però que, tot i això, hi ha qui dubta que pugui donar raons suficients per compensar la pèrdua de fertilitat.
Ara, a més, és clar que no explica tots els casos. En les ximpanzés salvatges de la comunitat Ngogo del Parc Nacional de Kibale això no funciona, ja que segueixen un model social de dispersió femenina, en què quan arriben a la maduresa sexual abandonen el grup d’origen. Les ancianes no poden ajudar les filles en la criança i tampoc no s’han detectat conductes que propiciïn la cuida de la descendència dels fills mascles.
Una situació incompresa
Tot i que no fan d’àvies, però, aquestes ximpanzés viuen quasi vint anys després de deixar de tenir cries pròpies. Per això, sembla que el cas encaixi més dins la hipòtesi del conflicte reproductiu, que planteja que la probabilitat més elevada de perdre contra femelles joves en la competició per reproduir-se hauria afavorit la pèrdua de fertilitat en edats avançades.
Tot i això, les dades tampoc no recolzen completament aquesta hipòtesi i es necessiten més estudis. Per tot això, s’han plantejat diverses alternatives per explicar el perquè de la menopausa en ximpanzés de Ngogo com la Marl, la Mar o la Sutherland, que van superar els seixanta anys i en van viure prop de vint sense tenir descendència o mostrar signes d’estar ovulant.
Les dades apunten a un fet molt preocupant
Un grup d’investigadors va estar seguint les 185 ximpanzés femella que van viure a la comunitat entre 1995 i 2016, recollint dades demogràfiques i hormonals a partir de mostres d’orina, que van confirmar una similitud significativa amb l’estat hormonal típic de la menopausa en dones humanes, i van proposar dues noves explicacions.
Per una banda, la menopausa de les ximpanzés podria ser una resposta temporal a condicions ecològiques excepcionalment favorables: la desaparició del seu depredador natural per l’acció humana, la gran disponibilitat d’aliments, el control estricte del contacte amb humans en tractar-se d’un parc natural… Tot plegat hauria afavorit un increment de l’esperança de vida i, per tant, l’aparició de la menopausa. Si fos així, es podria entendre millor l’aparició de la menopausa a la nostra espècie.
Per altra banda, però, també es podria entendre que la menopausa és típica i natural en ximpanzés i que no s’havia observat fins ara per culpa de l’impacte de l’activitat humana. En un canvi de perspectiva, això no voldria dir que les ximpanzés de Ngogo viuen en unes condicions ideals que permeten la menopausa sinó que la resta viuen menys i no arriben a tenir-la. S’ha constatat que la raó principal de la menor supervivència en altres comunitats de ximpanzés és el deteriorament dels seus hàbitats i la mortalitat extremadament alta que resulta del contacte amb humans i la transmissió de malalties entre espècies. Un cop més, l’activitat humana ha estat devastadora.
