Tot i que els nadius de Tres Esquinas, al Perú, sabien perfectament de l’existència d’una petita granota amb un morro molt llarg, fins ara cap biòleg no l’havia pogut observar i descriure. De fet, fins i tot li havien posat nom, rana danta, és a dir, “granota tapir”, per la semblança del seu nas amb el d’aquests animals. Gràcies a guies locals, un equip internacional d’investigadors finalment ha aconseguit veure l’animal i també sentir-lo, ja que els sons que fan són, justament, el que els ha permès localitzar-lo i que aparegui en un article a la revista ‘Evolutionary Systematics’.
Aquestes granotes són molt difícils de trobar, i és per això que no s’havien estudiat fins ara. Segons Michelle Thompson, una de les autores de l’estudi, són un exemple de “la diversitat oculta de l’Amazones”, un número indeterminat d’espècies que cal documentar i estudiar per saber com funcionen els ecosistemes d’aquesta enorme selva.
En aquest cas, el problema de la família de la granota tapir és que viuen sota terra, i com que no es poden moure gaire cada espècie té una distribució molt reduïda. Aquesta en concret sembla adaptada al sòl tou de les torberes on viu mentre que, a altres indrets, les seves parentes són més robustes i amples. Això és el que li ha donat la seva aparença, tan particular, amb el cap punxegut i un cos que sembla tou i inflat, tot de color marró.
Són, doncs, uns animals molt difícils de veure, però no tant de sentir. Si s’és a prop d’on són aquestes granotes, se sent un “bip-bip-bip” que, especialment a la nit, ha permès als investigadors trobar-ne, acostant-se en la foscor, encenent els llums en sentir-les i començant a buscar sota terra. Finalment, en van veure saltar una fora del forat i la van poder agafar. Va ser la primera d’uns quants exemplars adults, que van ser emprats per fer-ne un anàlisi complet, de la fisiologia i els sons a l’ADN.
Aquest estudi en profunditat ha permès saber que l’espècie, efectivament, pertany a un grup que va evolucionar a l’Amazones Occidental, on la diversitat d’hàbitats va crear les grans diferències entre espècies. La zona on viuen, a la conca del Putumayo, forma part d’un corredor que passa per Equador, Colòmbia, el Perú i el Brasil, una àrea molt ben conservada, amb molt poca desforestació i per on corre un riu que és, gairebé, el darrer que no té cap presa i on les aigües corren sense impediments, una regió verge que, no obstant això, ha de ser protegida perquè ho continuï sent.
