La cascada més gran del món és submarina, a l’estret de Dinamarca, entre Islàndia i Groenlàndia. Fa més de 3 km d’altura i té un cabal d’aigua freda i densa que supera els tres milions de metres cúbics per segon. Aquest corrent gegantí es genera a l’Àrtic, on les aigües superficials es refreden, guanyen densitat, s’enfonsen i van cap a latituds més baixes, la topografia del fons marí. L’estret de Dinamarca, que en pocs quilòmetres passa de 500 metres a més de 3.000 metres de profunditat, fa que s’acceleri i desbordi en forma de cascada submarina fins arribar a les grans fondalades del nord de l’Atlàntic.
Aquest fenomen exerceix un paper decisiu en la circulació termohalina atlàntica —i, per tant, en el clima global— i és clau per al funcionament dels ecosistemes marins profunds de la zona. Tot i que és i ha estat intensament estudiat des del punt de vista de l’oceanografia física, hi ha aspectes que encara són una incògnita i s’abordaran a la campanya oceanogràfica FAR-DWO, que es desenvoluparà del 19 de juliol al 12 d’agost, dirigida pels professors David Amblàs i Anna Sanchez-Vidal, del Grup de Recerca Consolidat en Geociències Marines de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona (GRCGM-UB).
Explorar la cara menys coneguda de la cascada
“Fins ara s’havien estudiat les característiques hidrodinàmiques d’aquesta gran cascada submarina”, expliquen Amblàs i Sánchez-Vidal, i ara volen “explorar-ne aspectes encara desconeguts, com la capacitat de transportar sediments i modificar el relleu i la influència que exerceix la topografia en la seva propagació”. Així, la campanya analitzarà per primer cop “la variabilitat hidrogràfica i sedimentològica a partir del mostreig i l’observació de la columna d’aigua i del sediment i relleu del fons marí” i es registrarà informació del corrent durant tot un any.
Un fenomen descrit de forma àmplia i pionera al nord de les costes catalanes
Les cascades submarines són un dels fenòmens més fascinants de l’oceanografia moderna. Els seus impactes als fons marins eren desconeguts fins que es van descriure per primer cop al nord de les costes de Catalunya, en un article liderat per investigadors del GRCGM-UB. Des d’aleshores , el GRCGM-UB ha estat pioner en la recerca monitoritzada de les cascades d’aigua densa, tant al cap de Creus com a diverses àrees polars.
El desbordament d’aigües denses és especialment intens a l’Àrtic i a l’Antàrtida. “Els pols són les regions on es formen la major part de masses d’aigua densa, generades per la formació de gel marí en superfície”, detala Ambàs, que afegeix que “són com el cor del sistema circulatori oceànic: bombegen aigua freda i densa cap a les grans fondalades oceàniques a través dels batecs fets pels desbordaments d’aigua densa”.
Com afecta el canvi climàtic a les cascades submarines?
Cada cop hi ha més indicis dels efectes del canvi global sobre les cascades submarines. A les costes catalanes, “la disminució del nombre de dies de tramuntana a l’hivern al golf de Lleó i al nord de la costa catalana està causant un afebliment d’aquest procés oceanogràfic, decisiu per regular el clima i té un gran impacte en els ecosistemes profunds”, comenta Anna Sanchez-Vidal. A les àrees polars, una major arribada d’aigua dolça i una menor formació de gel marí també implica una reducció del volum d’aigües denses que es desplacen a latituds més baixes.
Durant la campanya, els investigadors volen “portar un pas més enllà” el coneixement sobre el comportament de les cascades submarines i els seus impactes que generen. Juntament amb el cap de Creus, una zona temperada i una de polar “aporten un marc de referència ideal per investigar la propagació d’aquests corrents”, i les dades obtingudes es combinaran per tenir, “per primer cop”, una quantificació de la capacitat de les cascades marines per modelar el fons marí, a més d’analitzar la variabilitat de la cascada en resposta als canvis climàtics actuals i passats.
