Els humans d’avui, en línies generals, es caracterítzen per la prosocialitat, és a dir, l’empatia, la tolerància social, la cooperació i l’altruisme, facetes de la cognició social que sovint s’associen a variacions en els gens de l’oxitocina i la vasotocina i els seus receptors. Per aprofundir en aquest comportament, científics de la Universitat de Barcelona (UB) i la Universitat Rockefeller (Estats Units) han dut a terme un estudi, publicat a la revista ‘Comprehensive Psychoneuroendocrinology’, on comparen aquests gens en humans moderns, primats no humans i, per primer cop, humans arcaics: els neandertals i els denisovans.
Gràcies a això, s’han identificat diversos indrets on el nostre genoma es diferencia de tots els altres primats, però també d’altres on tant els nostres parents més propers com nosaltres ens diferenciem dels ximpanzès o els bonobos. L’enfocament interdisciplinari emprat ha permès entendre l’evolució de la prosocialitat dels homínids en base als receptors d’oxitocina i vasotocina, revelant una base genètica que podria explicar les semblances i diferències de sociabilitat detectades entre aquestes espècies.
L’evolució de la prosocialitat
Els investigadors van elaborar una hipòtesi: que l’evolució d’alguns gens podia explicar la prosocialitat dels homínids. Així doncs, es van comparar algunes regions del genoma humà amb el d’altres espècies de primats. Es van identificar cinc posicions als receptors d’oxitocina i vasotocina úniques en els humans moderns en comparació amb els arcaics i els primats no humans i que són presents en més del 70% de les persones actuals.
En analitzar la rellevància d’aquestes variants, van veure que algunes d’elles tenen un efecte en la funció molecular de les proteïnes i que són a regions del genoma actives al cervell, particularment al gir cingulat, implicat en la cognició social i associat a comportaments o dèficits socials com l’autisme, el trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat, l’agressivitat…
Així doncs, aquestes troballes podrien explicar les diferències socials, o si més no algunes, entre els humans moderns i les que creiem que hi havia en els neandertals i denisovans, com ara que formessin grups més petits, o la mateixa organització social, on la competència entre homes és més petita en nosaltres que en els nostres parents més propers.
Semblances i diferències significatives
L’estudi, però, també va trobar dues posicions en el receptor de l’oxitocina que compartim amb neandertals i denisovans però amb cap altre primat, cosa que podria indicar un origen comú i, per tant, ser un dels fonaments genètics de la tolerància social necessària per transmetre de manera intensiva i a través de la cultura les innovacions tecnològiques que han permès avançar la humanitat. A més, també podrien explicar la disminució de l’agressivitat entre els homínids respecte la resta de primats.
Tot i això, també cal destacar que l’estudi ha trobat tres posicions on els humans moderns i els bonobos, uns primats amb comportaments prosocials força semblants als nostres, coincideixen, cosa que explicaria que en alguns trets socials siguin més semblants a nosaltres que no pas als ximpanzès.
Uns resultats per entendre el passat però també el present
Comprendre aquestes semblances i diferències i el paper dels gens pot ser molt útil a l’hora d’entendre els trastorns del desenvolupament des del punt de vista de l’evolució, ajudant a una comprensió més completa i donant informació sobre punts genètics que podrien permetre un diagnòstic primerenc. Ara, els investigadors volen continuar investigant aquests resultats amb més mostres i ampliar-ne l’abast amb més gens de la via de l’oxitocina i amb d’altres de destacats en l’evolució humana, com ara la dopamina.
