Un equip de paleontòlegs ha anunciat el descobriment, en un jaciment del nord de la Xina, de dues espècies de llamprees extingides que s’alimentaven de carn. Segons expliquen en un article publicat a ‘Nature Communications’, aquests animals, que van viure fa 160 milions d’anys, al mateix temps que els dinosaures, no consumien sang com els seus parents actuals i, a més, eren sorprenentment grossos.
Els exemplars més antics en què s’ha identificat una preferència alimentària
Les lamprees modernes tenen una boca plena de dents adaptada tant per a menjar carn com per a beure sang. L’anàlisi de les restes fòssils de les dents i de la resta de l’aparell alimentari dels fòssils descoberts, però, apunta clarament a una alimentació únicament de carn. Així, són els exemplars més antics que s’han trobat mai on s’ha pogut identificar una preferència alimentària, per la semblança de les dents de totes dues espècie amb les lamprees de l’hemisferi Sud, que també s’alimenten de carn.
La més gran de les dues espècies, la ‘Yanliaomyzon occisor’, feia uns 64 centímetres de llargada mentre que la segona, ‘Y. ingensdentes’, era més petita. En comparació, les lamprees actuals tenen una varietat de mides molt gran, que va dels 15 centímetres les més petites fins als 120 centímetres les més llargues.
Una troballa poc habitual
Aquests vertebrats sense mandíbula, que existeixen des de fa uns 360 milions d’anys, normalment no es fossilitzen bé, i és per això que el registre fòssil té uns buits tan grans pel que fa a la seva història evolutiva, la seva ecologia i la manera com es van desenvolupar els seus hàbits alimentaris.
Una evolució sorprenent
Pel que sembla, els primers membres de la família no eren depredadors tan agressius sinó que eren animals més petits i sense unes dents tan poderosa. A més, tampoc no tenien el cicle vital que les distingeix a dia d’avui, amb una etapa larvària en què s’alimenten filtrant aigua, una etapa juvenil en què són paràsits i una adulta en què es reprodueixen.
D’aquests nous fòssils, però, se’n desprèn que, si més no al període Juràssic, ja s’havien convertit en depredadors d’una mida considerable i amb una adaptació notable per a alimentar-se.
