La capacitat que van desenvolupar els antics habitants d’Europa per digerir la llet podria haver estat una adaptació a la fam i les epidèmies que patien. Aquesta és l’explicació que ofereix un equip de científics al fet que, mentre que un 70% de la població mundial és intolerant a la lactosa, entre els europeus la xifra baixi fins a menys d’un 20%. Segons afirmen en un article publicat a ‘Nature’, les dures condicions de vida dels europeus primitius els van forçar a acostumar-se al consum de llet.
L’arribada dels primers humans que bevien llet
Tot plegat va començar fa 9.000 anys, quan els primers ramaders que consumien lactis provinents d’animals van arribar al continent. El procés, és clar, no va ser ràpid, però al llarg de milers d’anys la majoria dels seus descendents van desenvolupar el gen que permet digerir la lactosa, el sucre de la llet. Les persones que no tenen aquest gen o el tenen defectuós pateixen diarrees, gasos, inflors i dolors intestinals quan beuen llet, però aquestes reaccions són massa lleus per conduir a un canvi a gran escala. Així doncs, hi havia d’haver una explicació addicional.
Una gran investigació per trobar l’origen
L’anàlisi de restes de greix animal de centenars de jaciments d’Europa i una gran base de dades d’ADN ha donat la resposta: les fams periòdiques que patien aquelles poblacions, unides a les epidèmies de malalties infeccioses, van convertir la diarrea causada per la intolerància a la lactosa en una amenaça de mort molt seriosa per a les poblacions de fa milers d’anys, accelerant l’evolució del gen que permet digerir-la.
Els investigadors van crear un mapa de la freqüència estimada del consum de llet d’entre fa 9.000 i 500 anys analitzant dades extretes de més de 13.000 fragments de ceràmica de 550 jaciments. Així es va poder seguir la introducció del consum de lactis per la península dels balcans i seguir-la fins a Europa Occidental i les Illes Britàniques. Alhora, també van seguir l’aparició i expansió del principal gen responsable de la tolerància a la lactosa, que sembla que a Europa va aparèixer fa 6.650 anys però no es va convertir en predominant fins fa 3.000 anys.
Abans d’aquell moment, els nivells de presència de la llet anaven en relació a les grans caigudes poblacionals que causava la fam, uns desastres que es van produir entre fa 8.000 i 4.000 anys i de què hi ha proves concloents entre les restes arqueològiques de l’època que s’han trobat fins ara. Quan la població queia, el consum de llet pujava. La falta de menjar, combinada amb les malalties, feia que els intolerants a la lactosa morissin molt més que no pas els que tenien el gen i, per tant, els tolerants sobrevivien i passaven l’adaptació a les generavions següents.
Alguns “peròs”
Tot i que la teoria sembla tenir sentit, hi ha algunes incògnites i fins i tot arguments en contra. Una és que, en altres llocs del món, el consum de llet no ha estimulat la propagació de la tolerància, com ara els pobles ramaders d’Àsia Central, mentre que en d’altres, com ara en caçadors recol·lectors africans que mai no beuen llet, el gen és molt més present.
A més d’això, hi ha un altre element a tenir en compte: tant el formatge com altres productes lactis baixos en lactosa van aparèixer a Europa fa uns 7.400 anys. Si aquests aliments també eren disponibles, la baixa supervivència dels intolerants a la lactosa en períodes de fam i malalties tampoc no es podria explicar d’una manera tan senzilla.
