La desaparició dels homes de Neandertal, cosins llunyans dels humans moderns, van desaparèixer de cop i volta fa, aproximadament, 40.000 anys. Les raons que els van dur a extingir-se han estat i són motiu de debat, amb possibles explicacions que van d’un canvi climàtic a un descens en la fertilitat. Gili Greenbaum, investigador postdoctoral del Departament de Biologia de la Universitat de Stanford (Estats Units), en un estudi publicat a la revista ‘Nature Communications’, mira d’aportar una mica més de llum a aquest misteri proposant una hipòtesi: els mecanismes de transmissió de malalties podrien haver tingut un paper important en la desaparició dels neandertals i explicar no només per què els humans moderns van ocupar el seu lloc a Europa i Àsia sinó, també, per què van trigar tant a fer-ho tenint en compte que el primer contacte entre les dues espècies va ser, segons es creu, fa uns 130.000 anys.
Aquesta trobada entre els neandertals, que habitaven Euràsia, i els humans moderns, que acabaven d’arribar d’Àfrica, es va produir a l’Orient Mitjà. Però encara van haver de passar desenes de milers d’anys perquè els nostres avantpassats decidissin continuar la seva expansió cap al nord, endinsant-se en els territoris dels neandertals. Segons els models matemàtics de transmissió de malalties i de fluxos genètics emprats per Greenbaum i els seus col·laboradors, les malalties particulars de cada espècie van crear una mena de barrera que els prevenia contra endinsar-se gaire als territoris controlats per l’altra. Així, durant molt de temps només hi va haver una zona de contacte molt petita al voltant de l’Orient Mitjà, on els neandertals i els humans moderns van coexistir.
Aquesta situació d’equilibri no va trencar-se fins que, mitjançant algunes hibridacions entre les dues espècies, van aparèixer individus immunes a les malalties de les dues espècies i que, lentament, van anar transmetent aquests trets a les poblacions humanes i neandertals. Finalment, la disminució del perill que podia suposar una infecció va disminuïr prou com perquè els humans moderns comencessin a penetrar en territori neandertal més enllà de l’Orient Mitjà i arribar fins a Europa i Àsia. A partir d’aquí, els avantatges dels sapiens respecte els neandertal van començar, probablement, a marcar la diferència entre el destí de les dues espècies. Si aquest procés no va tenir lloc a la inversa, és a dir, per què els neandertals no van colonitzar el territori dels sapiens, és, segons els investigadors, perquè és probable que els segons, que venien dels tròpics, duessin malalties més perilloses que no pas els neandertals, que feia mil·lennis que vivien a la zona temperada del planeta.
Els models desenvolupats per Greenbaum i els seus companys posen de manifest que fins i tot la diferència més petita podria haver donat avantatge als nostres avantpassats. És possible que, quan els humans moderns ja van estar més o menys alliberats del perill que suposaven les malalties neandertals gràcies a la hibridació, aquests darrers encara siguessin vulnerables a algunes malalties humanes. El que encara és més important, però, és que la penetració dels humans a Europa i Àfrica els va dur a entrar en contacte amb poblacions neandertals que, lluny de la zona de frontera entre els dos grups, no tenien cap tipus d’immunitat genètica contra les malalties que duien. Així, és possible que l’arribada dels humans moderns a aquestes regions tingués un efecte semblant sobre les poblacions neandertals que la que va tenir l’arribada dels europeus al continent americà durant els segles XV i XVI. Aquesta teoria, però, encara ha de ser demostrada pel registre arqueològic, i Greenbaum i el seu equip, actualment, treballen en aquest sentit.
