Els tardígrads, uns animals minúsculs considerats els més resistents de la Terra, podrien ajudar-nos a fer viatges espacials de llarga distància i, fins i tot, a instal·lar-nos permanentment a altres planetes o llunes. En un article publicat a ‘Science News’, s’exposen els principals descobriments que s’han fet sobre què els fa gairebé indestructibles i com en podríem aprendre per aconseguir conquerir l’espai.
Uns animals gairebé invulnerables
Amb la capacitat de sobreviure a temperatures de -272ºC –gairebé el zero absolut–, al buit de l’espai exterior i fins i tot a 500 vegades més raigs X dels que matarien una persona, els tardígrads poden resistir condicions que, a la Terra, són impossibles de trobar. La seva gairebé invencibilitat prové de com s’ha adaptat als entorns extrems on viu, com ara clapes de molsa que, quan s’assequen, poden deshidratar-los, cosa tan perillosa i que causa danys cel·lulars semblants als de la congelació, el buit o la radiació.
L’assecament fa que augmentin els nivells de peròxids i altres oxigens reactius, unes molècules tòxiques que trenquen l’ADN de les cèl·lules tal com ho faria la radiació. A més, també fa que les membranes cel·lulars s’arruguin i es trenquin i que les seves proteïnes es despleguin, inutilitzant-les. És per això que els tardígrads han desenvolupat estratègies per protegir-se d’aquests tipus de dany.
Proteïnes excepcionals
A mesura que es deshidraten, les cèl·lules dels tardígrads alliberen algunes proteïnes úniques, que no s’han vist en cap altre animal. Quan l’aigua desapareix, aquestes proteïnes s’estructuren en fibres que omplen l’interior de la cèl·lula, mantenint-ne les membranes intactes i evitant que les proteïnes es despleguin. A més, hi ha com a mínim dues espècies de tardígrad que també produeixen una altra proteïna exclusiva, anomenada Dsup, que s’enganxa a l’ADN i fa d’escut contra les formes reactives d’oxigen, impedint que pateixin danys.
Imitar aquestes adaptacions dels tardígrads podria ser molt útil per colonitzar l’espai. Tant els cultius com els llevats i fins i tot els insectes podrien ser modificats genèticament perquè produissin aquestes proteïnes, permetent-los créixer millor fins i tot a l’interior de naus espacials, on els nivells de radiació són més alts que a la Terra, o a altres planetes.
Proves prometedores
De fet, el gen de la proteïna Dsup ja ha estat insertat en cèl·lules humanes al laboratori. Moltes d’aquelles cèl·lules van aconseguir sobreviure a nivells de raigs X o de peròxids que normalment les haurien matat. També s’han insertat en plantes de tabac, un model experimental per als cultius de menjar. La proteïna no només va protegir les plantes d’un producte químic que danya l’ADN i també de la radiació ultravioleta sinó que, fins i tot, les plantes van créixer més ràpid que les que no tenien el gen.
En el cas dels humans, les cèl·lules en què es va provar la proteïna que protegeix la membrana cel·lular va permetre’ls sobreviure a la camptotecina, un agent present a les quimioteràpies que maten les cèl·lules. La proteïna ho aconsegueix mitjançant la inhibició de l’apoptosi, un mecanisme d’autodestrucció cel·lular que s’activa amb l’exposició a productes tòxics o a la radiació. Tots aquests avantatges, doncs, podrien ser la base de la conquesta de l’espai.
